Verbs

Temps i aspecte

 

Per la seva freqüent imbricació tractem el temps i l'aspecte conjuntament; però cal distingir-los bé en el pla semàntic:

a) L'aspecte expressa atributs temporals referits a un enunciat, sense cap consideració relativa a cap altre enunciat ni al fet de parlar. Així per exemple, l'expressió 'començar a sopar' fa referència precisament a l'inici - i no pas al mig o al final - d'un acte que es considera dotat d'una certa duració, i que no sabem si ja s'ha fet o encara s'ha de fer. Distincions d'aquest estil són:

Estar menjant (duratiu)
Acabar de llegir (perfectiu)
Començar a sopar (inceptiu)
Ésser mort (estatiu)
Disparar (puntual)
Jugar sempre a la loteria (freqüentatiu)
etc.

b) El temps absolut relaciona els atributs temporals d'un enunciat amb el temps de l'acte de parla; els seus valors bàsics són, doncs, passat (anterior a l'acte de parla), present (simultani amb l'acte de parla) i futur (posterior a l'acte de parla):

He escrit una carta (passat immediat)
Vaig escriure una carta (passat remot)
Escric una carta (present)
Escriuré una carta (futur)

c) El temps relatiu relaciona els atributs temporal d'un enunciat amb els d'un altre enunciat; els seus valors són doncs anterior, simultani i posterior:

Em va dir que havia estudiat (anterioritat)
Em va dir que estudiava (simultaneïtat)
Em va dir que estudiaria (posterioritat)

L'expressió del temps i de l'aspecte és fortament dependent del context. Examinem el cas del català: amb l'ajut de morfemes units al verb i verbs auxiliars té, en indicatiu, un present, cinc passats i dos futurs:

present canto
passat he cantat | vaig cantar | cantava | havia cantat | vaig haver cantat
futur cantaré | hauré cantat

La conseqüència immediata d'això és que hi ha moltes menys formes verbals que matisos es poden expressar, i per tant la correlació entre formes i valors no és gens senzilla; depèn molt del context - adverbis, altres verbs, complements, etc. Considerem la frase

Quan era jove anava cada diumenge al cinema

Hi expressem tres coses ben diferents:

a) temps passat per al contingut de tots dos enunciats. Compareu amb

Actualment vaig cada diumenge al cinema

b) simultaneïtat dels continguts respectius. Compareu amb

Abans de casar-me havia anat cada diumenge al cinema

c) indicació de reiteració. Compareu amb

Quan vivia al poble només vaig anar una vegada al cinema

Una conseqüència important d'aquest fet és que la terminologia amb què es denominen les formes de la conjugació - en català i en d'altres idiomes - sovint només capta alguns trets parcials de la seva càrrega semàntica.

Qualsevol combinació de matisos de temps i d'aspecte es pot expressar en qualsevol llengua, però que només una petita part de les combinacions possibles es pot expressar mitjançant morfemes lligats al verb.

Les llengües varien molt pel que fa al nombre de morfemes de temps i d'aspecte que fan servir. Una mecanisme compensatori fa que, en general, a menys formes de temps i aspecte, més ús de verbs auxiliars, d'adverbis i fins i tot de morfemes verbals diversos.

Hi ha llengües sense morfemes lligats al verb que expressin, temps o aspecte; un cas és el birmà, que recorre al mode: distingeix entre mode real i mode irreal; el futur és un dels molts valors atribuïbles al mode irreal:

Mǎne?hpañ _me
Demà començar _[Irreal usat com futur]

El xinès estàndard només fa servir uns pocs morfemes d'aspecte, 'le', 'zhe', 'guo'. L'ús dels adverbis, en canvi, hi és molt important.

Una llengua morfològicament tan pobra com l'anglès només distingeix mitjançant morfemes lligats al verb el passat del present:

He writes
He wrote (= write_[Passat])

Tota la resta s'ha de fer amb verbs auxiliars o amb adverbis.

D'altres llengües, en canvi, presenten un conjunt força nombrós de morfemes de temps i aspecte units al verb. Una d'aquestes llengües és el suahili; a continuació se'n presenten les formes d'indicatiu:

alisoma va llegir / ha llegit
amesoma ha llegit (del tot)
anasoma llegeix (ara)
asoma llegeix (en general)
husoma acostuma a llegir
akisoma llegeix (mentrestant)
akasoma llegeix (a continuació)
atasoma llegirà

També en són bons exemples les complexíssimes conjugacions del grec clàssic i del llatí.

Quan concorren distincions de temps i d'aspecte, els morfemes són semànticament complexos i morfològicament indestriables - català 'cantava' - o presenten fenòmens de contacte que els deformen. Però no falten casos en què queden netament separats; per exemple, en txec l'aspecte és marcat en general per un prefix (que sovint matisa alhora el significat del verb):

vařiti estar coent u_vařiti haver cuit
snídati estar esmorzant po_snídati haver esmorzat
platiti pagar za_platiti liquidar

Cal indicar, finalment, que, d'una manera força general, les diferències de temps i aspecte marcades per morfemes units al verb o per verbs auxiliars es redueixen en els modes altres que l'indicatiu.