Verbs

Referència als arguments

 

El verb pot anar acompanyat de morfemes, en forma d'afix o de clític, que fan referència als arguments verbals, especialment el subjecte i l'objecte. Aquestes referències sovint responen a concordances, però en alguns casos poden arribar a substituir l'argument nominal mateix, del qual constitueixen indicació suficient.

Trobem, en primer lloc, llengües en què aquest fenomen és desconegut. És el cas del japonès:

nomimasu
bec, beus, beu, bevem, beveu, beuen

La més estesa de les referències a un argument en les llengües en què el verb en presenta és la del subjecte. És el cas de l'anglès:

She smiled
[Ella] va somriure

També és el cas del català:

Ells van arribar tard

Tanmateix hi ha una diferència cabdal entre l'anglès i el català: en anglès tot subjecte ha d'ésser explícit; és a dir, ha de consistir en un nom o en un pronom. Això és així fins i tot en el casos en què no hi ha un subjecte lògic i se n'hi posa un de no referencial:

It's raining
Plou

Ben diferent és el cas del català: el pronom no és obligatori. L'equivalent de les oracions angleses esmentades en primer lloc és

Va somriure
Ella va somriure

Només fem servir la forma amb pronom quan és necessària per desfer una indeterminació, com per exemple si ens referim a un noi i una noia, l'ús d''ella' desfà qualsevol equívoc. En aquests casos hi ha una redundància, si més no parcial: que el subjecte és de tercera persona del plural s'indica dues vegades: en la forma verbal i en el pronom.

Aquesta distinció és cabdal, fins al punt que els lingüistes han encunyat un terme definitori de les llengües com el català: són llengües Pro-drop, és a dir, que deixen caure el pronom en determinades circumstàncies.

Hi ha una certa tendència a evitar les redundàncies: les llengües amb subjecte obligatori solen ser llengües amb morfologia verbal pobra. Per exemple, el francès, que ha perdut en bona les distincions de persona (només les conserva ortogràficament) és l'única llengua romànica que exigeix obligatòriament la presència d'un pronom subjecte. Però això queda lluny de ser una regla; és simplement una tendència.

També és habitual representar l'objecte directe en forma d'afix o de clític. N'és un exemple l'hongarès:

szeret_sz tu estimes
szeret_ed tu l'estimes
szeret_lek jo t'estimo

A vegades també s'inclou un pronom redundant per motius de claretat:

Li ho vaig donar a ella

on 'li' i 'a ella' representen el mateix argument.

Aquesta mena de redundàncies s'han estès en algunes varietats d'espanyol d'Amèrica:

Ernesto la vio a María

El basc pot incloure en el verb fins a tres referències a arguments:

Liburuak utzi_ko dizkizuegu  
Llibres deixar_[Fut.] [2a Pl.]_[3a Pl.]_[Aux.]_[1a Sg.] (=Us deixarem els llibres)

en què la forma del verb auxiliar també podria ser

dizkizuegu nosaltres us els
didate ells me'l
diozue vosaltres l'hi
dizut jo te'l
dizkio ell els hi
etc.  

I encara hi ha algunes llengües que permeten la inclusió de més concordances. Per exemple, el kinyarwanda (llengua de Ruanda i Uganda) permet, quan cap dels arguments està representat per un nom en la frase, la inclusió de quatre referents: nominatiu, acusatiu, datiu i benefactiu:

Y_a_kí_mú_bá_hé_er_eye
Li ho va donar per a ells