Verbs

Mode

 

Amb el terme mode s'expressen una sèrie de variants semàntiques molt heterogènies. D'una banda hom pot distingir

a) enunciats, preguntes i exhortacions o mandats:

1. Has llegit el llibre
2. Has llegit el llibre?
3. Llegeix el llibre!

b) el caràcter real, probable, possible o irreal del contingut de l'enunciat:

4. Has llegit el llibre
5. Deus haver llegit el llibre
6. Potser has llegit el llibre
7. Si llegissis el llibre...
8. Llegiries el llibre...

c) la capacitat objectiva, la capacitat moral, la voluntat o el desig:

9. Pots llegir aquest llibre (=ets capaç d'entendre'l)
10. Pots llegir aquest llibre (=tens permís per fer-ho)
11. Vols llegir aquest llibre
12. Tant de bo llegeixis aquest llibre

d) el grau d'evidència: coneixement directe o indirecte:

13. Has llegit aquest llibre (=ho sé de primera mà)
14. Has llegit aquest llibre (=m'ho han dit, etc.)

Probablement no hi ha cap llengua en què aquestes 14 possibilitats - i d'altres que encara s'hi podrien afegir - s'expressin mitjançant 14 modes verbals diferents. Repassant els exemples precedents veiem que en català el morfema mode només té quatre valors: indicatiu, subjuntiu (exemples 7 i 12), condicional (exemple 8) i imperatiu (exemple 3), als quals cal afegir un cinquè grup, les formes no marcades pel que fa a mode (infinitiu, gerundi i participi). Això significa que els modes tots sols són incapaços de fer totes les distincions, i cal posar en joc altres recursos: un adverbi com 'potser', un verb auxiliar com 'poder', etc.

També en aquest camp totes les llengües són capaces d'establir tots aquests matisos, però tampoc no n'hi ha cap que els realitzi tots mitjançant afixos, i varien molt de l'una a l'altra sobre el nombre i els valors que confien a aquest recurs.

Hi ha llengües encara més restrictives pel que fa als morfemes de mode. El xinès estàndard desconeix totalment la distinció morfològica de mode. L'anglès també: l'imperatiu coincideix amb l'infinitiu, i cap dels altres morfemes, _ed, _ing, _s, respon a una distinció de mode.

El palauès - llengua de les Illes Palau a la Micronèsia - prioritza la distinció entre real i irreal, i confereix a aquest darrer un ampli abast semàntic:

Mo_lim a kerum
Tu_[Irreal]_beure la medecina
Beu-te la medecina

Ku_rael el mo er a blik
Jo_[Irreal]_viatjar [Conj.] anar a la casa
Millor que hagués anat a casa!

Do_mengur er tiang
Nosaltres_[Irreal]_menjar a aquí
Podriem menjar aquí (=suggereixo que...)

Algunes llengües prioritzen la distinció entre els graus d'evidència. És el cas del tuyuca - llengua d'una regió del Brasil i Colòmbia; en aquesta llengua un enunciat com ara

Va jugar a futbol

pot ser:

Díiga apé_wi ho vaig veure
Díiga apé_ti (vaig sentir-lo)
Díiga apé_yigi m'ho van dir)
Díiga apé_yi (ho sé)
Díiga apé_hiyi (m'ho sembla)

A l'extrem oposat tenim casos com el del grec clàssic, que afegia a la nostra distinció entre indicatiu i subjuntiu un tercer terme, l'optatiu, amb un significat de desig, possibilitat, etc.:

touto genoit' an
Això pot_succeir potser

genoio patros eutukheoteros
Que esdevinguis més feliç que el teu pare

En basc hi ha un mode potencial que indica un fet possible; en l'exemple el veiem aplicat a un verb auxiliar:

Har dezakegu
Agafar poder_fer

D'una manera general la presència d'altres modificadors verbals queda restringida en presència dels morfemes de mode: