Subordinació d'oracions

Subordinades adjectives

 

Si diem

Aquesta casa [ que construeixen davant ] ens traurà la bona vista

fem servir una oració, 'que construeixen davant', amb una funció anàloga a si haguéssim dit 'alta', és a dir, la pròpia d'un adjectiu. Hi ha un pronom relatiu, 'que', que ens remet a un antecedent - o terme esmentat abans -, 'aquesta casa'. En català tant l'antecedent com el relatiu poden tenir pràcticament qualsevol funció sintàctica en llurs oracions respectives:

He donat un paquet de roba vella al captaire [ de qui et vaig parlar ]

En algunes llengües, però, les oracions de relatiu tenen diverses limitacions. En malgaix (llengua de Madagascar), per exemple, és obligatori que l'antecedent sigui el subjecte de l'oració principal:

Ny mpianatra [ izay nahita ny vehivavy ]
L'estudiant [ que va_veure la dona ]

En català es consideren incorrectes construccions com ara

Conec la dona [ a qui en Joan li va donar una patata ]
Conec la dona [ que en Joan li va donar una patata ]

Notem que hi ha una doble referència a 'dona', 'qui' i 'li' en la primera i 'que' i 'li' en la segona. En d'altres llengües, en canvi, aquesta és l'opció normal, com és ara el cas del farsi (llengua d'Iran):

... [ ke John be u sibe zamini dad ]
... [ que Joan a ella patata va_donar ]

En algunes llengües l'adjectivació d'una oració s'obté simplement avantposant-la al nom, sense cap marca addicional. És el cas del japonès

[ watashi ga hon o ataetta ] kodomo
jo [subj.] llibre [cd] donar [passat] nen
(= el nen a qui vaig donar un llibre)

O postposant-la-hi, com en l'exemple anglès

The guy [ you told me about ]
El tipus [ tu vas_parlar me de ]

De vegades la conversió d'una oració en subordinada adjectiva s'obté amb l'ús d'una partícula postposada. És el cas de 'de' en xinès:

[wǒ qù de] nèi yì tiān
[que jo vaig venir] aquell dia

Els verbs catalans tenen una forma anomenada participi que pot funcionar alhora com adjectiu i com verb:

La norma [ establerta pels franquistes el 1939 ] encara continua vigent avui

Moltes llengües tenen formes verbals amb possibilitats anàlogues. És el cas del participi present anglès:

The few men [ remaining in the town ] ...
Els pocs homes que quedaven a la ciutat...

El mateix es pot dir de diverses formes no personal del verb llatí, com ara el gerundiu:

Omnia [ retinendae dominationis ] honesta aestimat
Considera que tots els mitjans de retenir el poder són bons