Pronoms

Tractaments de respecte

 

En moltes llengües es considera inadequat l'ús dels pronoms personals adreçant-se a una persona i a voltes fins i tot parlant d'un mateix, sempre o només en determinades circumstàncies. En aquests casos es fa servir un sintagma nominal:

Què t'ha dit el papa? [el pare adreçant-se al fill petit]
Què li passa doncs al professor? [el metge adreçant-se a un pacient gran]
Le Roi le veut / Le Roi s'avisera [fórmules cerimonials dels reis francesos per aprovar o rebutjar un projecte de llei]

També és molt freqüent fer servir pronoms amb el nombre canviat o amb la persona canviada. El català ens mostra els dos fenòmens:

Vós mateix trieu la taula que més us agradi. 'vós' (plural) en comptes de 'tu'
Ara li toca a vostè de jugar. 'vostè' (tercera persona) en comptes de 'tu'

En anglès aquest procediment s'ha universalitzat i, en conseqüència, ha perdut el seu valor diferenciador; la segona persona del singular ('thou') va quedar obsoleta i avui només la trobem en textos religiosos o poètics tradicionals:

This night, before the cock crow, thou shalt deny me thrice
Aquesta nit, abans que canti el gall, em negaràs tres vegades

En el seu lloc es fa servir 'you', inicialment reservat al plural.

En italià el tractament de respecte equival a 'ella', i en alemany a 'ells':

Chi è Lei?
Vostè qui és?

Was wollen Sie tun?
Què vol fer [vostè]?

Un fet anàleg és l'ús de l'anomenat plural majestàtic, en què un pronom de primera persona dels singular, 'jo' és substituït per un de plural; és el cas del català 'Nós'.

Tots aquests canvis de persona i nombre tenen repercussió, via concordança, en les formes verbals. I en les llengües en què no és obligatòria l'explicitació del subjecte i queda confiada a la forma verbal, aquesta és també l'única portadora del tractament de respecte.

Hi ha llengües en què l'ús de pronoms personals especials per a mostrar respecte és desconegut; és el cas del gaèlic d'Irlanda:

tu, vós, vostè
sibh vosaltres, vostès

A l'extrem oposat, hi ha llengües que encara fan més distincions, no solament en la segona persona sinó també en les altres; és el cas del japonès, amb un sistema altament elaborat (i que no es limita pas a les formes dels pronoms). En primera persona, per exemple, distingeix entre 'watakushi' - forma de cortesia normal - i 'boku' i 'atashi' - formes d'intimitat pròpies d'homes i de dones, respectivament. Notem que no és un cas d'autorespecte, sinó de respecte a l'interlocutor. jo, que parlant de mi mateix dic 'boku' o 'atashi', parlant de mi mateix amb vostè m'esmento com 'wakakushi'.

En les llengües amb possessius, aquests acostumen a seguir, en circumstàncies anàlogues, el mateix patró de canvi de persona i nombre que els pronoms personals:

Ens complaurà molt poder-los saludar personalment a vostè i a la seva distingida esposa.