Pronoms

Possessius

 

La possessió i la pertinença en sentit ampli s'expressen sovint enllaçant els noms corresponents al possessor i al posseït amb una preposició, amb una postposició o amb una marca de Cas. Quan el possessor s'expressaria mitjançant un pronom, hi ha dues situacions (no sempre excloents):

- S'hi fa servir la mateixa estructura que quan el possessor s'expressa amb un nom.
- Hi ha un grup de termes especialitzats en aquesta funció, que s'anomenen, justament, possessius.

En el segon cas els possessius gairebé sempre presenten afinitats amb els pronoms personals. Això, unit al fet que en el primer cas es fan servir els pronoms personals, justifica que tractem alhora els dos procediments conjuntament amb els pronoms personals.

Hi ha llengües en què no hi ha veritables adjectius possessius; en el seu lloc es fan servir expressions literalment equivalent a 'de mi', 'de tu', 'de nosaltres' etc. És el que passa en japonès:

Watakushi no namae wa Kido desu
Jo de nom [Tòpic] Kido és

Quan en una llengua hi ha possessius específics, es poden donar encara diversos casos: que siguin un afix i que siguin un morfema lliure.

En hongarès, per exemple, el possessiu és un afix unit al nom:

autó cotxe
autó_m el meu cotxe
autó_d el teu cotxe
autó_ja el seu cotxe [d'ell]
autó_nk el nostre cotxe
autó_tok el vostre cotxe
autó_juk el seu cotxe [d'ells]

En anglès, en canvi, hi ha un adjectiu possessiu, invariable, corresponent a cada un dels pronoms personals:

my, your... brother
el_meu, el_teu... germà

En català hi ha una sèrie d'adjectius possessius, però, a diferència de l'anglès, amb més formes que les que correspondrien al corresponent pronom personal. Per exemple, a 'jo' correspon 'meu, meva, meus, meves' (i anàlogament 'teu', 'nostre', 'vostre', 'seu', 'llur'), cosa que fa possible - i obligatòria - la concordança. Cal notar el contrast entre el català i l'anglès: en català 'seu', 'seva', 'seus', 'seves' varien segons la cosa posseïda, però només ens indica un possessor de tercera persona, sense distingir-hi gènere ni nombre. En anglès, en canvi, distingeixen entre 'his', 'her' i 'its', segons el gènere del possessor i sense distinció pel que fa a la cosa posseïda.

Sovint concorren l'ús dels pronoms personals en construcció genitiva i el dels adjectius possessius. En català, per exemple, és molt freqüent dir 'd'ell' o 'd'ella' en comtes de 'seu', ja que ens permet precisar més:

La Llúcia i l'Enric viuen al mateix carrer, però la casa d'ella és molt més nova.

Hi ha possessius que són adjectius i d'altres que són pronoms. La relació entre les formes que adopten els uns i els altres varia.

En català les mateixes formes dels possessius fan d'adjectius i de pronoms:

La meva dona és dos anys més gran que la teva
La teva dona és dos anys més gran que la meva

En el primer exemple 'meva' és adjectiu i 'teva' pronom; en la segona succeeix el contrari; les formes en un cas i en l'altre són les mateixes.

Però l'anglès distingeix entre adjectius i pronoms, que tenen formes diferents:

my mine
our ours
your yours
his his
her hers

I en hongarès els possessius, que amb funció adjectiva són afixos del nom, tenen formes independents quan són pronoms:

enyém el meu
enyéim els meus
tied el teu