Oracions predicatives

Ordre dels constituents

 

Moltes llengües presenten una tendència a ordenar rígidament el subjecte, el verb i els complements d'acord amb una ordenació determinada; en d'altres l'ordenació és lliure i obeeix només a raons de tipus pragmàtic. En les primeres, l'ordenació és rellevant per a la caracterització de les funcions sintàctiques; en les segones, no. I entre les unes i les altres, hi ha, encara, tots els casos intermedis que es puguin imaginar.

Tanmateix els lingüistes afirmen que en tots els casos hi ha una ordenació més bàsica que les altres, encara que pel que hem dit no sempre és fàcil d'establir. Hi ha tres elements bàsics a l'hora de caracteritzar l'ordenació típica de les llengües: el subjecte S, el verb V i el complement directe o objecte O. De la consideració d'aquests tres elements resulten 6 ordenacions possibles: SVO, SOV, VSO, VOS, OSV i OVS. En el conjunt de totes les llengües hi ha un fort predomini de les ordenacions que compleixen els dos requisits següents:

El subjecte va davant l'objecte
El verb i l'objecte són correlatius

Les dues ordenacions que compleixen amb les dues condicions són, de llarg, les més freqüents; després vénen les que només en compleixen un i, finalment, les dues que no en compleixen cap són molt rares.

A continuació presentem un exemple de cada:

SVO: kinyarwanda (Ruanda i Uganda)

Umugore arasoma igitabo
Dona llegeix llibre

SOV: japonès

Taro ga inu o mita
Taro [Nom.] gos [Ac.] va_veure

VSO: Hebreu bíblic

Bara Elohim et_ha_shamayim
Va_crear Déu [Ac. Def.]_els_cels

VOS: Malgaix< (Madagascar)

Manasa lamba amin'ny savony ny lehilahy
Renta vestits amb_el sabó el home

OSV: Urubú (Brasil i Guaiana francesa)

Pako Xuã u'u
Plàtan Joan [3 Sg]_menjar

OVS: Hixkaryana

Toto yahosiye kamara
Home va_agafar jaguar

L'ordre dels constituents també és rellevant en altres aspectes de la sintaxi. Per exemple, podem establir grups de llengües segons que

Els lingüistes han intentat establir correlacions entre els diversos fenòmens d'ordenació dels constituents.

Moltes llengües tenen unes normes molt flexibles d'ordenació dels constituents; sol passar en llengües amb una morfologia molt rica que permet identificar amb precisió les funcions sintàctiques independentment de l'ordre. Quan hi ha possibles variacions d'ordre, es planteja el problema de decidir quin és l'ordre bàsic, que en ocasions és font permanent de controvèrsia. En general es demana que la justificació d'un ordre bàsic compleixi dos requisits, un de sintàctic i una altre de pragmàtic;