Oracions predicatives

Clítics i ordre

 

Els clítics, per definició, s'adhereixen a una paraula forta. Això implica que sovint s'alteri l'ordre que s'hauria fet servir en absència del clític. En el cas dels arguments verbals representats per pronoms clítics ('pronoms febles' segons la terminologia habitual referida al català), aquests s'avantposen o es postposen al verb sense tenir en compte la posició original que correspon a l'argument representat:

Compraré aquest televisor
El compraré

En aquest exemple veiem que l'objecte directe, 'aquest televisor', que va, com és habitual, darrere el verb, passa a avantposar-s'hi quan és representat per un clític; d'aquesta manera s'altera l'ordre bàsic de l'oració.

Quan el verb és compost d'un auxiliar, en català hi ha dues possibilitats: avantposició a l'auxiliar o postposició al verb semànticament principal:

En Joan vol veure aquests documents
En Joan els vol veure
En Joan vol veure'ls

Però hi ha llengües en què aquesta ascensió del clític a l'auxiliar no és possible; n'és un exemple el francès:

Jean veut les voir
Joan vol els veure

Sovint s'apleguen dos o més clítics, que es col·loquen en un ordre determinat, propi de cada llengua, i de vegades fins i tot dependent de la varietat dialectal:

Donarem el premi al guanyador
El donarem al guanyador
Li donarem el premi
L'hi donarem (varietat central)
Li'l donarem (varietat valenciana)

En definitiva, des d'un punt de vista interlingüístic, no es poden fer generalitzacions més enllà de la que deriva de la pròpia definició de clític: s'adhereixen al verb. Però per la resta tot és idiosincràtic de cada llengua: