Nom

 

Les llengües varien molt pel que fa a la morfologia nominal, des d'algunes com el japonès en què els noms són invariables fins a les complexes declinacions del llatí.

Les marques morfològiques sobre el nom es poden agrupar així:

Convé insistir en les capacitats il·limitades de les llengües per a fer tota mena de distincions: en la mesura que la morfologia nominal d'una llengua és pobra, entren en joc els recursos sintàctics, mitjançant paraules o morfemes independents. Grosso modo podem dir doncs que on fallen els recursos morfològics n'apareixen de sintàctics equivalents.

Vegem-ne un parell d'exemples. En hongarès tenim

autó ('cotxe'), autód ('el teu cotxe'), autónk ('el nostre cotxe')...

En suec hi ha variacions com

sten ('pedra'), stenen ('la pedra'), stenarna ('les pedres')...

També trobem aplicats recursos morfològics i sintàctics en la caracterització de les funcions sintàctiques. En llatí per exemple, un nom com 'lupus' ('llop') adopta diverses formes:

lupus ('llop'), lupi ('llops'), luporum ('dels llops'), lupo ('per al llop')...

Immediatament examinarem en paral·lel els recursos morfològics i els sintàctics que contribueixen a la determinació i la caracterització del nom - nombre, demostratius, possessius..., i deixarem per a més endavant la caracterització funcional - preposicions, postposicions i marques de Cas.

Els possessius formen part d'aquest grup, però són semànticament molt afins als pronoms personals, i en moltes llengües també afins morfològicament; els tractarem, doncs, en el capítol dels pronoms personals.