Nom

Anafòrics

 

Si diem 'aquest arbre' poden passar dues coses:

a) que acompanyem les paraules d'alguna mena d'indicació de lloc d'una manera no verbal (assenyalant amb el dit, posant l'expressió sota una figura d'un arbre en un llibre, etc.)
b) que diguem 'aquest' en un sentit com ara 'el que tu ja saps', 'aquest del qual estem parlant', etc.

En aquest darrer cas tenim una funció diferent de la demostrativa, i que anomenem anafòrica. Hi ha llengües en què hi ha uns termes especialitzats en la funció anafòrica; aquests, doncs, són diferents dels demostratius. Un cas d'això era el llatí:

hic aquest [que assenyalo]
is aquest [del qual parlem]

Així doncs hi havia, d'una banda, 'hic, 'iste' i 'ille', i de l'altra, 'is', 'idem' i 'ipse'. De tota manera la divisòria entre uns i altres no era estricta: els demostratius a vegades s'hi feien servir també amb el valor d'anafòrics; però no pas al revés.

Les distincions entre proper i llunyà, pròpies dels demostratius, i entre terme esmentat abans, terme esmentat suara i terme no esmentat , pròpies dels anafòrics, no són pas les úniques possibles. Hi ha llengües que fan distincions sobre altres bases. Una distinció important és entre els anomenats terme pròxim i terme obviatiu, amb que es distingeix una mena de proximitat moral: aquell a qui em refereixo especialment en parlar (el protagonista, com si diguéssim) i aquell que apareix de més a més. Així, en cree, llengua del Canadà, tenim

atim gos [proper moralment]
atim_wa gos [obviatiu]

Aquesta distinció es complica pel fet que en la determinació de la forma adoptada hi intervé també la funció sintàctica del nom.