Negació

Adverbis de negació

 

La forma més bàsica de formular la negació consisteix a emprar un adverbi de negació. Per exemple, en català,

Tinc son / No tinc son

Algunes llengües tenen més d'un adverbi de negació; és el cas del xinès, en què en algunes combinacions de verb i aspecte es fa servir 'bú' i en d'altres 'méi':

Tā bú hē jiǔ
Ell(a) no beu vi

Tā méi yoǔ gēge
Ell(a) no té cap germà gran

Quan una negació és la resposta a una pregunta formulada negativament, pot quedar el dubte de com s'ha d'interpretar. Hi ha llengües que en aquest cas fan servir una negació especial; és el cas de 'doch' en alemany, emprat per a contradir una negació o una pregunta negativa:

- Das ist nicht wahr - Doch
- Això no és veritat - Que sí!

Hi ha llengües en què la negació s'incorpora als verbs com un clític. És el cas del txec:

Známe toto slovo / Neznáme toto slovo
Coneixem aquesta paraula / No coneixem aqeusta paraula

I el del turc, on el morfema de negació ('ma' amb diverses formes al·lofòniques) es situa darrere l'arrel verbal i davant els altres morfemes:

al_ma_mak agafar_no_[Infinitiu]
anla_mı _yor ell no entén

D'altres llengües presenten una negació discontínua, és a dir, formada per dos morfemes situats en punts diferents de l'oració. És el cas del francès:

Pierre ne parle pas français
Pere [Neg.] parla [Neg.] francès

Lleugerament diferent és el cas del català: també té una negació reforçada amb 'pas', però la presència d'aquest segon element confereix a l'oració negativa un aire de desmentiment:

- On has posat el cubell?
- Jo no l'he tocat pas

on 'pas' indica una cosa com ara 'encara que sembli o que pensis el contrari'.

Algunes llengües presenten canvis d'ordre en les negatives; per exemple en portuguès es contraposen

Vende_se
Não se vende