Morfologia

Fusió de morfemes

 

En tots els exemples vistos fins ara, els morfemes són perfectament identificables, tot i que en algunes ocasions s'hagin deformat. Sovint, però les alteracions que es produeixen comencen a fer difícil la individualització dels morfemes, com ho posen en relleu els exemples següents del gaèlic d'Irlanda:

ag + sé aige a casa d'ell
le + mé liom amb mi
faoi + sibh fúibh sota vosaltres

Arriba un moment que la individualització es fa impossible. En la forma verbal

cant_à

només podem aïllar perfectament el morfema 'cant', però ens és impossible de destriar morfemes individuals que corresponguin a tercera persona, a singular i a perfet d'indicatiu. Hem de recórrer doncs a l'anàlisi del conjunt del paradigma, cosa que ja no té res a veure amb delimitacions de seqüències de fonemes. En aquests casos diem que els morfemes s'han fos en unes formes complexes.

Cal doncs distingir en les llengües una tendència més o menys marcada a la fusió de morfemes. En un extrem tenim llengües en què tots els morfemes units conserven la seva individualitat, com és ara el cas del turc, llengua que empra nombrosos sufixos, cada un dels quals queda ben individualitzat en tot moment:

git_ miy_ eceg_ im
anar_ no_ [Fut.] [1 sg.]

A l'extrem oposat tenim el cas del llatí i el grec: en llatí la terminació '_arum' marca alhora, d'una manera indestriable, el femení, el plural i el genitiu.

amic_ arum
amic_ [Fem.+Pl.+Gen.]

I el mateix passa en llatí i grec en els verbs; així, en grec tenim la forma

ly- omai
deslligar_ [Present+Passiu+1 sg]

Aquesta fusió pot abastar fins i tot el morfema principal. En alemany, per exemple,

Väter = Vater _[Plural]

I en anglès en uns poca noms:

geese = goose _[Pl.]
oques = oca _[Pl.]

I anàlogament en llatí

operis = opus ('obra') _[Gen.]