Morfologia

Al·lomorfs

 

Observem les següents formes del català:

canta_v_a
salta_v_es
passà_v_em

Podem concloure, provisionalment, que

_v_

és un morfema que indica imperfet d'indicatiu (el tema és més complex, com veurem en tractar de la fusió de morfemes).

Però si el verb no és de la primera conjugació, obtenim resultats diferents:

sent_i_a
mov_i_en
dorm_i_es

Un cas semblant és el del morfema de femení, _a; en plural trobem

fill_e_s

Concloem que hi ha - almenys - dos morfemes per a indicar l'imperfet d'indicatiu i també dos per a indicar el plural.

Com que volem observar la unitat subjacent, aquests morfemes es representen sovint no pas per la seva forma fonètica sinó amb una indicació simple entre claudàtors que doni compte de l'aportació, semàntica:

[Impf.] = Imperfet [Pl.] = Plural [3a P.] = 3a persona [Passiva] = Passiva

Aquestes dues o més formes d'un morfema s'anomenen al·lomorfs d'un mateix morfema. Per evitar que sembli una fugida d'estudi, exigim dos requisits:

Els al·lomorfs poden existir en qualsevol tipus de morfema (no solament en els afixos i en els clítics). Així en català;

.
mou_ moure, mou, mouen...
mov_ movent, movia...
mog_ mogut, moguin...
l'arbre el camí (l'=el)
d'argent de plom (d'=de)
em sembla semblar-me (em=me)

En algunes llengües aquesta mena de canvis tenen un abast molt sistemàtic; és el cas de l'anomenada umlaut de l'alemany. Per a la formació del plural, molts noms, a més d'afegir un sufix, fan un canvi en la vocal de l'arrel:

Mann home
Männ_er homes
 
Frucht fruit
Frücht_e fruits

El francès és una llengua que destaca per l'amplitud i la complexitat dels fenomens de contacte, que anomenen liaison:

les amis amb la primera 's' pronunciada [z]
les livres amb la primera 's' muda

En turc hi ha una llei anomenada d'harmonia vocàlica que fa que només siguin possibles determinades seqüències de vocals. El sufix que marca el genitiu, per exemple, adopta quatre formes diferents d'acord amb les vocals que precedeixen el sufix, i l'ortografia reflecteix aquests canvis:

ev_in de la casa
orman_ın del bosc
gün_ün del dia
yol_un del camí

Un cas interessant és el de les llengües cèltiques, on els canvis es produeixen no al final d'una paraula sinó al principi de la següent. En aquestes llengües les consonants inicials es modifiquen d'acord amb determinades circumstàncies la descripció de les quals és molt complexa. Així en bretó tenim

kador cadira
ar gador la cadira
ar hador_iou les cadires

Algunes vegades els afixos són mimètics del terme al qual s'apliquen; és el cas de l'anomenada reduplicació del grec clàssic:

lyō desfaig
lé_lyka he desfet
  
timáō avaluo
te_tímēka he avaluat

Sovint les variacions són tan lleus que alguns parlants no en són conscients, i ni tan sols les recull l'ortografia. Notem el contrast de la pronúncia de la paraula catalana 'sant':

Sant Joan 't' muda
Sant Antoni 't' pronunciada / 't' muda

Això fa que entre la diversitat dels al·lomorfs i la incidència els fenòmens més ben explicats per l'anomenada fonètica sintàctica hi hagi uns límits molt difusos.

Hi ha llengües en què els al·lomorfs tenen un caràcter residual; és el cas del xinès, en què només uns pocs morfemes presenten variacions al·lomòrfiques:

Ell no anar

però

mǎi
Jo no comprar