Morfologia

Afixos i clítics

 

Per contraposició als morfemes lliures, que podem trobar sols, hi ha morfemes que han d'anar obligatòriament units a un altre: s'anomenen afixos. Segons la posició en relació al terme al qual s'uneixen, distingim entre prefixos i sufixos, segons que vagin davant o darrere:

Català des_compondre  
Alemany ge_fallen [Participi]_caure = caigut
  
Català amic_s  
Llatí templ_i temple_[Gen.] = del temple

També hi ha infixos, que són morfemes lligats que interrompen i parteixen el terme afectat. Per exemple, en indonesi,

cerlang lluminós
ce_me_rlang brillant, genial

En moltes llengües és possible d'acumular més d'un afix. Per exemple, en espanyol.

niet_o
niet_a
niet_o_s
niet_a_s

En aquests casos no n'hi ha prou de dir que hi ha tal o tal prefix o sufix, sinó que en cas de concurrència està especificat en quin ordre van (en el cas esmentat, primer el gènere i després el nombre, no pas al revés.)

El clítics són morfemes semblants als afixos; com aquests, no poden anar sols: sempre han de recolzar en un altre. Però se'n diferencien per una mobilitat més gran: poden anar davant o darrere, o unir-se només indirectament a l'arrel, o totes dues coses. El català ens en subministra diversos exemples. En primer lloc, el anomenats pronoms febles:

Podeu ben creure-ho, encara que ho trobeu estrany.

Un altre exemple, també del català, és l'article determinant, que pot anar unit directament al nom o a un altre element que s'hi relacioni, com és ara un adjectiu:

les aspiracions
les grans aspiracions

Un fet semblant es dona en basc: les postposicions (semblants a les nostres preposicions, però posades darrere) s'uneixen al nom, però si el nom va acompanyat d'un adjectiu, s'uneixen a aquest:

Etxe_ra joaten naiz Vaig cap a la casa
Etxe berri_ra joaten naiz Vaig cap a la casa nova

També es pot comptar entre els clítics l'anomenat genitiu saxó de l'anglès:

The king's crown
La corona del rei