Concordances verbals

 

En moltes llengües els noms (i els pronoms) tenen formes morfològiques diferents segons el gènere, el nombre i d'altres. En català, per exemple, distingim entre

nen (masculí singular)
nena (femení singular)
nens (masculí plural)
nenes (femení plural)

Hi ha llengües en què aquests morfemes modificadors del nom tenen una rèplica en el verb. Continuant amb l'exemple del català, el verb també posseeix marques de nombre - singular i plural -, però no de gènere - masculí i femení -, llevat del participi. Per al verb 'jugar' tenim, entre d'altres, les formes

juga (singular)
juguen (plural)

Les llengües varien per l'abast que donen a aquesta inclusió del nombre i altres modificadors nominals en la morfologia del verb.

Anomenem concordança la coincidència obligatòria - no pas casual - de les marques nominals i de les verbals:

El nen juga
Els nens juguen

En aquest cas particular la concordança es deu a la funció sintàctica del nom o pronom - subjecte - en relació al verb. Que és tant com dir que la concordança ens identifica - o si més no ens ajuda a identificar - el subjecte.

(La concordança entre nom o pronom i verb és només un dels casos de concordança; en veurem més).

Si els verbs d'una llengua no tenen variacions morfològiques homòlogues de les nominals, és evident que no hi pot haver concordança. És el cas del japonès:

kaimasu
compro, compres, compra, comprem, compreu, compren

Molt proper és l'anglès, que només marca la tercera persona del singular i encara només en el present:

walk Present, totes les persones excepte 3a singular
walk_s Present, 3a singular
walk_ed Passat, totes les persones

Per tant l'anglès és una llengua molt pobra en concordances.

La descripció de les concordances exigeix la descripció semàntica i morfològica de les variants nominals i pronominals, i les condicions sintàctiques que fan possible la concordança. Ara només ocuparem d'aquest darrer aspecte.