Concordances verbals

Concordança o substitució?

 

Molt sovint el verb presenta marques de concordança no pas amb un element present en l'oració, sinó amb un element absent de l'oració: no hi és, però s'hi sobreentén. Comencem amb un exemple en català:

Aquesta tarda he anat al cinema
Aquesta tarda jo he anat al cinema

El primer enunciat és més normal que el segon, llevat que vulguem posar èmfasi en el fet que he estat jo i no pas un altre.

I això no solament en primera persona, que no dona lloc a gaire equívocs, sinó també en les altres persones. En un context pragmàtic en què fos segur que parlem d''en Joan', podríem dir

Aquesta tarda ha anat al cinema

en què la forma verbal ens fa recuperar un subjecte qualsevol de tercera persona del singular, però que per context assimilem a 'en Joan', sense ni tan sol posar-hi un nom ni un pronom.

Aquest fenomen és prou freqüent com per merèixer un nom descriptiu propi: parlem de llengües pro-drop, és a dir, que deixen caure el pronom quan la presència d'aquest no és estrictament necessària semànticament.

Ben diferent és el cas de l'anglès o del francès, en què la presència d'un subjecte explícit és imprescindible, fins al punt que els verbs sense subjecte lògic n'exigeixen un de purament gramatical:

It's raining
Il pleut
Plou

Generalitzant, la presència d'un subjecte explícit per al verb i d'un morfema interior de concordança dóna lloc a quatre situacions possibles, segons que siguin presents tots dos, només l'un, només l'altre, o cap dels dos. En algunes situacions d'algunes llengües és obligatòria la selecció d'una sola d'aquestes quatre estructures possibles; en d'altres, la tria és optativa entre dues o més estructures.

a) Sintagma exterior i morfema interior ambdós presents

Amb caràcter obligatori és el cas de l'alemany:

Ich esse jede Woche zweimal bei mainem Onkel. Cada setmana dino dues vegades a casa del meu oncle.
Wir esse_n jede Woche zweimal bei mainem Onkel. Cada setmana dinem dues vegades a casa del meu oncle.

En menor mesura, és també el cas de l'anglès, però la pobresa morfològica del verb ho redueix a la tercera persona del singular només:

This pencil belong_s to Mr Harris
Aquest llapis pertànyer_[3a Sg.] a senyor Harris

En català, com hem vist, és optatiu, llevat que es produeixi indeterminació.

b) Sintagma exterior present i morfema interior absent

Aquesta és la situació general en anglès amb els verbs en passat, en els verbs en present fora de la tercera persona del singular i en els verbs auxiliars ('shall', 'will', 'can' ...). En l'exemple següent la forma verbal seria la mateixa fos quin fos el subjecte:

She | Mary | I | They came at the right time
Ella | La Maria | Jo | Ells vaig, vas... venir a l'hora exacta

c) Sintagma exterior absent i morfema interior present

Es dona en les llengües pro-drop, com en l'exemple ja dit del català

d) Sintagma exterior i morfema interior tots dos absents

En principi sembla que aquesta possibilitat té molts inconvenients, ja que ho fia tot a la interpretació que faci l'interlocutor en una situació donada. Una llengua que funciona així és el japonès: les concordances hi són absolutament inexistents i, malgrat això, té una forta tendència a ometre també el subjecte:

- Ikaga desu ka? - Com estàs / esteu...?
- Genki desu - (Estic / estem) bé (de salut)

L'obligatorietat o l'optativitat de les quatre situacions descrites pot ésser encara sensible a diversos factors contextuals. Per exemple, en àrab estàndard el verb concorda en nombre amb el subjecte si l'ordre de l'oració és SVO però no si l'ordre és VSO:

Ra?a_a l_?awlaad_u Zayd_an Va_veure els_nois_[Nom.] Zayd_[Ac.]
L_?awlaad_u ra?a_w Zayd_an Els nois_[Nom.] van_veure_[Conc.] Zayd_[Ac.]