Àmbits d'estudi

El lèxic

 

L'arbitrarietat del signe lingüístic té una conseqüència immediata, que és la seva mutabilitat: els signes lingüístics varien, no solament d'una llengua a l'altra, sinó també, amb el pas del temps, dins de cada llengua. Quan aquesta evolució es prou gran ja no podem parlar d'una mateixa llengua: és el que va passar amb el naixement del català a partir del llatí. D'aquest fet neix el concepte de família lingüística, i explica l'afinitat entre les llengües que procedeixen d'un tronc comú, com ara les llengües romàniques, derivades del llatí.

En qualsevol idioma en una determinada època, el parlant disposa d'un gran cabal de paraules, cada una amb un significat - o més aviat amb un conjunt de significats afins -, però la relació entre paraules i significats no és simple. Hem d'emprendre, doncs, un estudi del lèxic.

Hem de començar indicant un error molt comú, que consisteix a pensar que hi ha conceptes universals ben definits i que correspon una paraula a cada un. Això no és cert: molt sovint a un sol concepte corresponen dues o més paraules; són els anomenats sinònims:

capjup / capbaix
disceptar / debatre
formós / bell
pignorar / empenyorar

I també es dona el fet contrari: una paraula feta servir amb diversos significats, a vegades molt diferents:

goig = alegria | composició en honor d'un sant
descansar = cessar de fer un esforç | recolzar sobre un base
botó: peça que serveix per a cordar | peça per a canviar alguna opció d'un telèfon, d'un ordinador, d'un orgue...
qüestió = punt que cal aclarir | debat | renyina

Aquest fet s'incrementa quan comparem dues o més llengües. Ho podem comprovar fàcilment amb qualsevol diccionari bilingüe, per exemple anglès - català:

timber = fusta | arbres (fusters) | (peça de) fusta, biga
matter = matèria | material | tema, qüestió | cosa (de vida o mort)

poder = can | may | power (n.)
prova = test | proof | competition

Totes les llengües són capaces de fer totes les distincions. Si no les fan amb paraules diferents, les fan amb combinacions de paraules. Un bon exemple és el dels termes de parentiu. En el nostre àmbit més proper, les llengües són molt gasives: distingim entre 'oncle' i 'tia', entre 'avi' i 'àvia', però per precisar més hem de fer servir perífrasis: 'geramà gran(petit', 'avi matern', 'cunyat per part de muller', etc. Hi ha llengües, però, en què correspon una paraula diferent a cada una d'aquestes distincions.

A aquesta variabilitat entre llengües - i hist&ogarve;ricament dins una mateixa llengua - s'hi afegeix la necessitat dels llenguatges especialitzats d'un ofici (ferrers, paletes, pagesos...), d'un entorn (la neu, el mar, l'espai sideral...) o d'una ciència (física, química, biologia, filosofia...) I aquests llenguatges conviuen amb el llenguatge comú: per això 'ferro' no significa el mateix parlant de química que en la parla normal, no especialitzada (els ferros de les dents no són de ferro!).

Cada sistema de termes respon doncs a la confluència de diversos factors històrics i culturals; cadascú troba més lògic el seu: és, simplement, que hi està més acostumat. Però les llengües no són millors ni pitjors en virtut del seu lèxic o de la seva gramàtica: no és millor una llengua amb desinències que una sense, ni més rica una llengua amb el complexíssim sistema verbal del grec clàssic que una llengua tan esquemàtica com és l'anglès en aquest aspecte. Si les circumstàncies culturals i econòmiques ho haguessin propiciat, Plató hauria escrit en suahili i, si li hagués calgut, hauria adoptat termes del proto-bantú per a encunyar neologismes (el mateix que molts segles després es va fer a Europa adoptant termes del grec clàssic).

Històricament els signifcats i els significants canvien. Des del llatí fins al català, per exemple, tenim l'evolució d''hominem' a 'home' - diferent significant -, amb un significat pràcticament idèntic.

Altres vegades el significant és el mateix, però ha variat el significat; per exemple 'pressa', paraula ja usada el segle XIV per Llull , ha significat successivament 'atapeït', 'multitud', 'situació angoixosa' i 'urgència d'actuar'.

Molt sovint varien alhora el significant i el significat: del llatí 'dominam' ('senyora') al català 'dona' no hi ha únicament un canvi de forma, sinó també de significat.

Quan hom sent la necessitat d'introduir termes nous que expressin idees inexistents o que cal matisar més, agafa una paraula d'un altre idioma. D'una manera més o menys artificial s'adopten nombrosos termes nous, a partir de paraules llatines o gregues; és el cas de 'termodinàmica'. Sovint aquestes paraules deixen de ser especialitzades i passen al llenguatge comú, com ara 'anàlisi'. I no és rar que hi hagi parelles de paraules procedents de la mateixa, en què una ha tingut una evolució popular i l'altra és de creació culta; és el cas de 'cadira' i 'càtedra'. Avui es posen en circulació nombrosos termes procedents de l'anglès, com 'estand' o 'xip', i fins i tot acrònims, com 'bit'. Sovint aquests termes neixen en una llengua i s'exporten a altres, com el terme 'selfactina', paraula d'encuny anglollatí importat al català.

L'evolució simultània de les llengües dona lloc a un fet que constitueix un gran maldecap per l'estudiant d'una segona llengua: els anomenats 'falsos amics', termes d'origen comú però evolucionats a sentits diferents en llengües diferents:

portar (cat.) = portar | traer | llevar (esp.)
pel | cabell (cat) = pelo | cabello (esp.), amb usos no coincidents.
actually (anglès) = realment, de fet (cat.) (però, no 'actualment')
apenas (portuguès) = tan sols (cat.), però no 'apenas' (esp.)

La lingüística històrica dóna compte d'aquests fets: estudia i sistematitza les evolucions fonètiques, i ens diu que tal tipus d''o' en llatí dóna 'o oberta' en català i 'ue' en espanyol. I a través de l'estudi de factors històrics i culturals i de contactes entre llengües arriba a explicar la fesomia actual de les llengües: la presència de paraules d'origen àrab en espanyol i - menys - en català, o la presència de paraules d'origen llatí (passant pel francès antic o no) en anglès. I, en cada cas, quan i en quines circumstàncies tal o tal terme es va introduir, o va canviar de significat, etc. En una paraula, ens explica el present a partir del passat.