Categories lèxiques

Formes de caracterització

 

Podem enfocar la classificació de les paraules des de diversos punts de vista:

D'acord amb el criteri morfològic, podem dir, per exemple, que 'pedra' és un nom perquè li podem atribuir un gènere - el femení -, perquè és capaç de generar un plural, 'pedres' o un diminutiu 'pedreta', i en canvi no admet variacions de persona - 'jo *pedro', 'tu *pedres', 'ell *pedra'...- o de temps - 'jo *pedrava', 'ells *pedraren'.

Des d'un punt de vista semàntic podem dir que 'pedra' és un nom, perquè ens aporta la idea d'un objecte físic, i els objectes físics s'expressen amb noms.

Però aviat sorgeixen les complicacions: Podem convenir que els verbs expressen accions: 'saltar', 'parlar'... Però i 'morir'? El mot 'morir' no expressa cap acció, sinó més aviat, la manca absoluta i definitiva de les accions. I tanmateix 'moriràs', 'ha mort', 'morí' ens indica que és clarament un verb.

Un mot com 'verdejar' es comporta morfològicament com un verb i, efectivament, expressa un canvi, com 'créixer', i els canvis s'expressen amb verbs. Però en l'expressió 'aquests préssecs verdegen', semànticament es comporta com un adjectiu; podem equiparar 'verdegen' amb 'son una mica verds' (el diminutiu d'un verb?)

Els participis anglesos en '-ing' són clarament formes verbals ('I'm reading') , però també els podríem considerar adjectius, atenent usos com ara a 'working class'.

Podem, és cert, endinsar-nos en la semàntica i distingir entre sentits literals i sentits figurats, usos lingüístics i metalingüistics, usos concrets i abstraccions, però és molt fàcil incórrer en les explicacions del tipus obscurum per obscurius i no incórrer en contradiccions i gratuïtats i arguments circulars.

Molts lingüistes adopten un procediment pragmàtic i alhora apriorístic: estableixen prototipus clars dels tipus de paraules i aleshores diuen: són de tal tipus totes els termes que pertanyen al prototipus i també tots aquells altres que es comporten igual morfològicament, sintàcticament i semànticament: