Àmbits d'estudi

Arbitrarietat del signe lingüístic

 

Per què en català diem 'peix' i no 'pez', 'poisson' o 'fish'? Per què diem 'peix' tant si ens referim a l'animal viu en el mar com al que ens mengem fregit? Per què, en canvi, distingim entre 'tarda', 'vespre' i 'nit'? Tothom s'ha fet, en un moment o altre, preguntes d'aquesta mena quan, de gran, afronta l'aprenentatge d'una altra llengua.

La resposta és, en tots els casos: perquè sí. O, si ho preferiu: perquè així ho tenim per costum. Naturalment, si no hi afegíssim res més, aquestes respostes serien molt poc satisfactòries, i semblarien una fugida d'estudi. Però la realitat és que no hi ha cap raó de caràcter fonamental que faci que les coses es diguin com es diuen. Podem, certament, donar explicacions de caràcter històric, i dir que 'peix' deriva del llatí 'piscem'. Però això, per més interessant que sigui, no ens aporta cap argument de necessitat per la qual d'una determinada mena d'animals en diem 'peix' o 'piscem'.

No hi ha més remei que fer la crítica de la pregunta, i per fer-ho hem d'intentar veure que parteix de dos supòsits erronis, no formulats explícitament. I el que hem de fer és discutir aquests dos supòsits.

Quan de petits aprenem la nostra pròpia llengua, no ens fem cap mena de pregunta de per què les coses es diuen com es diuen, simplement ens hi acostumem, i acabem per sentir l'impuls de considerar - en general d'una manera inconscient - que aquella és la manera natural o veritable de dir-les: aquest és el primer supòsit erroni. Perquè, és clar, els parlants de qualsevol altra llengua poden pensar el mateix - amb idèntica manca d'arguments - de les seves formes de dir.

I encara, si la nostra és una llengua minoritzada, com és encara avui el cas del català, la pressió social ens porta a creure que les pautes de la llengua dominant són les normals, i que les de la nostra llengua, si en difereixen, són rareses; per al tema que ara ens ocupa, el fenomen és bastant similar: on dèiem llengua pròpia, diguem llengua de referència.

Hem de començar doncs dient que no hi ha cap raó de necessitat que lligui, per exemple, el significat de 'taula' - és a dir, la idea que jo em faig d'una taula - amb les formes que adopten els mots respectius en català, espanyol, francès i alemany: 'taula', 'mesa', 'table', 'Tisch'. Fins i tot les onomatopeies - paraules imitatives d'un so no lingüístic - varien de llengua a llengua. Els gats catalans no miolen pas d'una manera diferent que els gats espanyols, però nosaltres els fem dir 'meu' i els espanyols 'miau', i els verbs respectius són 'miolar' i 'maullar'.

Aquesta idea, que avui pot semblar elemental, fou posada en relleu per Ferdinand de Saussure (1916), en el que constitueix el fonament de la lingüística moderna.