16. Modes

Concepte de mode.- Els modes a l'antiga Grècia.- Modes medievals.- Extensió del sistema modal.- Pervivència del sistema modal

Índex

Concepte de mode

En fer ús d'una escala, podem atribuir a tal o tal nota una determinada propietat musical que condicioni el desenvolupament de la composició. Per exemple, podem atribuir a una nota la qualitat de tònica i decidir que la darrera nota de la composició ha d'ésser justament la tònica.

D'aquesta manera sorgeixen variants en l'ús d'una escala, que reben el nom de modes.

Els diversos modes comporten una distribució diferents dels intervals. Si establim que la tònica és el do i enunciem l'escala començant i acabant en aquesta nota, els semitons se situen entre la tercera i la quarta nota i entre la setena i la vuitena. Però si establim que la tònica és el la i enunciem l'escala començant i acabant en aquesta nota, els semitons se situen entre la segona i la tercera i entre la sisena i la setena.

I, naturalment, la diferent ubicació dels tons i dels semitons dóna a les composicions musicals un caràcter diferent.

Cal notar que molt sovint dels modes en diem també escales, com en l'expressió escala de la menor.

Els modes a l'antiga Grècia

Els grecs antics ja feien ús dels modes, que s'anomenaven tonoi. Cada mode començava i acabava en una nota diferent; hi havia, doncs, set possibilitats, que indiquem a continuació fent ús de la terminologia moderna de les notes:

Nom	Descripció
Lidi	do re mi fa sol la si do
Frigi	re mi fa sol la si do re
Dòric	mi fa sol la si do re mi
Hipolidi	fa sol la si do re mi fa
Hipofrigi	sol la si do re mi fa sol
Hipodòric	la si do re mi fa sol la
Mixolidi	si do re mi fa sol la si

Els modes que tenen el prefix hipo- resulten d'abaixar una quinta els modes de nom anàleg sense aquest prefix. Per exemple, el mode frigi comença amb re, i l'hipofrigi una quinta sota el re, és a dir, amb sol.

Cal notar que els antics grecs enunciaven les notes d'un mode o d'una escala en sentit descendent, però per a evitar confusions els hem enunciat en sentit creixent, com s'estila avui.

Modes medievals

Durant l'edat mitjana va continuar la pràctica de fer servir l'escala diatònica segons diversos modes. Entre els diversos sistemes que hi va haver, destaca per la seva perdurabilitat, lligada a la litúrgia de l'església catòlica, el gregorià.

Els modes gregorians, denominats així en referència al papa Gregori I, (540?-604), són vuit, i s'identifiquen amb un número. També s'hi van aplicar noms corresponents als modes grecs antics, però per un error dels teòrics medievals, que van interpretar malament les indicacions de Boeci sobre la tradició musical de l'antiga Grècia, els noms dels modes medievals i els dels grecs no es corresponen.

Cada mode gregorià tenia tres característiques específiques:

L'abast de l'escala, determinat per la nota més baixa i la nota més alta.
La nota final (amb funcions anàlogues a les de la moderna tònica); podia ser re, mi, fa o sol. Hi havia dos tipus de modes, els autèntics, en què la nota més baixa coincidia amb la nota final, i els plagals, en què la final es trobava una quarta per damunt. Els modes autèntics tenien els números senars; el plagals, els parells.
L'anomenada nota del recitatiu, associada a les antífones que acompanyaven les diverses melodies.

Aquest sistema era molt rígid, i hi ha constància que algunes melodies antigues, anteriors a l'establiment d'aquest sistema, van ser estrafetes per acomodar-s'hi.

La taula següent mostra els vuit modes. S'hi indica en negreta la nota final i en cursiva negreta la nota del recitatiu:

Número	Nom	Descripció	Mode grec afí
I	Dòric	re mi fa sol la si do re	Frigi
VIII	Hipomixolidi	re mi fa sol la si do re	Frigi
III	Frigi	mi fa sol la si do re mi	Dòric
V	Lidi	fa sol la si do re mi fa	Hipolidi
VII	Mixolidi	sol la si do re mi fa sol	Hipofrigi
II	Hipodòric	la si do re mi fa sol la	Hipodòric
IV	Hipofrigi	si do re mi fa sol la si	Mixolidi
VI	Hipolidi	do re mi fa sol la si do	Lidi

Extensió dels sistema modal

L'interval de tres tons enters o tritò (fa - si i si - fa) és poc harmònic; els medievals l'anomenaven diabolus in musica. A conseqüència d'això es va implantar el costum d'augmentar el fa a fa# o de disminuir el si a sib. Posteriorment es van anar introduint les altres notes alterades: mib, do# i sol#, fins a completar l'escala cromàtica.

Amb això els modes quedaven modificats, però molt de temps no es va considerar formalment així. Els autors es resistien a usar notes amb accidentals (llevat del sib), que queien fora del sistema de Guido d'Arezzo: d'una manera convencional escrivien una cosa però se n'interpretava una altra; és el que es coneix com musica ficta.

Aquest esquema fou revisat per Henricus Glareanus en el seu Dodecachordon (1547). Glareanus hi afegí els tres parells de modes - autèntics i plagals - que mancaven en el conjunt inicial:

Número	Nom	Descripció
XI	Jònic	do re mi fa sol la si do
X	Hipoeòlic	mi fa sol la si do re mi
-	Hipolocrià	fa sol la si do re mi fa
XII	Hipojònic	sol la si do re mi fa sol
IX	Eòlic	la si do re mi fa sol la
-	Locrià	si do re mi fa sol la si

Els nous modes eòlic i jònic tenien la mateixa estructura d'intervals que el dòric i el lidi modificats amb un sib, que passava doncs a ésser innecessari. Aquests dos modes, en la seva versió autèntica, són els antecedents immediats de les escales menor natural i major.

El mode jònic fou desaconsellat per l'Església, que el considerava un modus lascivus.

Els modes locrià i hipolocrià eren purament teòrics i mai no es van arribar a fer servir.

Pervivència del sistema modal

A la llarga. els modes jònic i eòlic van predominar, amb els noms d'escala major i escala menor, i van servir de base per al desenvolupament de la música culta.

Tanmateix, els altres modes han sobreviscut en la música popular de molts llocs.