15. L'escala diatònica

Trets distintius.- El tetracord grec i la divisió diatònica de l'escala.- El sistema perfecte major.- L'hexacord de Guido d'Arezzo. Índex

Trets distintius

L'escala diatònica és la més antiga dins la tradició musical europea; ja era coneguda pels grecs i ha sobreviscut fins als notres dies. En aquest llarg període se n'han fet usos molt diversos, i ha estat afinada de maneres diferents, que veurem més endavant.

L'escala diatònica es caracteritza per tres trets:

Cal notar que aquesta definició és independent del nom de les notes, i molt anterior a la fixació d'aquests noms. També és independent de l'ordre convencional, començant pel do, en que s'enuncien les notes de l'octava. I, finalment, és independent de les funcions atribuïdes a les notes: tònica, dominant, sensible, etc.

partitura

L'escala diatònica és la formada per les tecles blanques del piano.

 

El tetracord grec i la divisió diatònica de l'octava

L'escala bàsica grega era el tetracord (que significa literalment quatre cordes). La primera i la quarta notes es trobaven sempre a una distància d'una quarta (diatesseron), i els intervals per a la segona i la tercera depenien del genos, dels quals n'hi havia tres:

L'escala diatònica sorgeix de la juxtaposició de dos tetracords diatònics separats per un to enter per a formar una ocatava (diapason). La primera nota del segon tetracord es troba a una quinta (diapente) de la primera nota del primer tatracord.

 

El sistema perfecte major

La juxtaposició de dos tetracords formant una octava fou completada fins a dues octaves:

Amb les relacions bàsiques de longituds de corda 1/2 (octava) i 2/3 (quinta) s'obtenen unes proporcions expressades mitjançant nombre enters. Les proporcions de freqüències són les inverses d'aquestes.

        la 4
        sol  
        fa  
      mi mi  
      re   6
      do    
      si    
    la     8
    sol     9
    fa      
  mi mi      
  re       12
  do        
  si        
la         16

El Sistema Perfecte Major. Per facilitar-ne la comprensió,
cada nota s'hi indica amb el nom modern.

 

L'hexacord de Guido d'Arezzo

Les aportacions de Guido d'Arezzo (995-1050 aprox.) són cabdals en el desenvolupament de la música de tradició europea.

Guido d'Arezzo va regularitzar la notació musical amb la introducció del tetragrama, quatre línies paral·leles, precursor immediat del modern pentagrama, en què les línies són cinc.

L'escala bàsica era l'hexacord, un conjunt de cinc intervals, el central d'un semitò i els altres d'un to sencer.

Amb la finalitat de facilitar l'aprenentatge del que avui coneixem com solfeig, és a dir, el pas immediat de la melodia escrita a la melodia cantada, va donar un nom a cada un dels graus de l'hexacord, aprofitant les síl·labes inicials dels versos de l'Himne de Sant Joan Baptista, molt popular a l'època. D'aquesta manera els graus de l'hexacord passaven a denominar-se

ut re mi fa sol la

En aquella època els graus de l'escala diatònica es denominaven amb lletres:

A B C D E F G

L'escala diatònica contenia tres hexacords bàsics, la primera nota dels quals era C, F i G. Cada nota es denominava amb el seu valor absolut - la lletra - seguit de la síl·laba o síl·labes corresponents als graus dels tres hexacords que hi corresponien. Així, la nota

G sol re ut

designava la nota G, que pot funcionar com cinquè grau de l'hexacord en C, com segon grau de l'hexacord en F i com primer grau de l'hexacord en G. I anàlogament,

F fa ut

designava la nota F, segon grau de l'hexacord en C i primer grau de l'hexacord en F.

D'aquesta manera el mi de G i el fa de F eren dues notes diferents: l'una es representava amb una B cantelluda (símbol que a Alemanya va evolucionar vers una H) i l'altra amb una B suau o moll. Corresponien al si i al si bemoll (el terme bemoll s'origina justament en l'expressió B moll). La denominació llatina si fou introduïda tardanament (segle XV), amb les inicials del darrer vers de l'Himne: Sancte Ioannes.

Amb el temps el sistema es va simplificar: uns països - grosso modo els germànics - van mantenir la denominació alfabètica, mentre que els llatins - també grosso modo - van adapatar els noms dels graus de l'hexacord, amb el si inclòs, com denominacions dels graus de l'escala diatònica. Amb aquesta dualitat s'ha arribat fins als nostres dies.

La síl·laba ut, de pronunciació difícil, fou substituïda per do, excepte a França, on es conserva.