4. El diagrama de la CIE

 

Índex

 

El diagrama cromàtic de la CIE

diagrama de la CIELa mesura perceptual dels colors deriva dels treballs d'Albert Munsell i de l'estàndard basat en aquells, que fou adoptat el 1931 per la International Comission on Illumination (CIE, acrònim del nom de la comissió en francès). El 1931 la CIE va adoptar un diagrama cromàtic basat en què les propietats de les mescles de colors es poden establir per simple interpolació entre els punts representatius dels colors mesclats.

S'estableixen tres components teòrics, fora del domini dels colors reals, que constitueixen un artifici matemàtic mitjançant el qual es poden determinar tots els colors perceptibles, inclosos els espectrals. Cada color real exigeix unes proporcions x, y i z dels components teòrics (essent x+y+z=1). Donats dos d'aquests valors, el tercer queda determinat, de manera que el conjunt dels colors reals es pot representar en un diagrama de dues dimensions.

En aquest diagrama:

Hi hem afegit uns cercles de color, que representen - d'una manera només orientativa - la posició dels colors en el diagrama.

Aquest diagarama fa referència exclusivament a la cromaticitat, i no s'hi fa cap mena de referència a la intensitat lluminosa absoluta; a cada punt correspon un sol color si fem abstracció d'aquest factor, però tota una família de colors si el tenim present.

 

Longitud d'ona dominant i saturació en el diagrama de la CIE

diagrama cromàticEn el diagrama de color de la CIE la longitud d'ona dominant s'obté gràficament unint punt del blanc amb el punt representatiu del color amb una recta, i prolongant aquesta recta fins a obtenir la intersecció amb la corba representativa dels colors espectrals: aquesta intersecció ens indica la longitud d'ona dominant. Si B és el blanc i n un color, aleshores λn és la longitud d'ona dominant d'aquest color.

En el cas dels colors no espectrals, com ara el color p del gràfic, la recta que uneix al color amb el blanc s'ha de prolongar en sentit contari: la longitud d'ona menys dominant és λp i no pas λ'p.

Com més proper sigui un color a la línia de l'espectre, més saturat serà; com més proper al blanc, menys saturat. La saturació del color n és el quocient entre els segments nB i λnB.

 

Limitacions de les mescles additives de tres colors

triangleCom més extens sigui el triangle format pels tres colors primaris que fem servir, més gran serà l'àmbit dels colors que per combinació se'n podran obtenir. La forma del diagrama ja suggereix quines han de ser les posicions dels tres colors primaris.

Suposem que poguéssim disposar de tres fonts monocromàtiques de 450, 520 i 650 nm de longitud d'ona, una part dels colors - la que queda fora del triangle format per aquests tres punts i representat en gris a la imatge - no es podria reproduir per mescla additiva: ens caldria bé una font monocromàtica bé un dispositiu de dispersió de la llum, com ara un prisma.

A la pràctica disposem de fonts lluminoses menys saturades, que ocupen llocs encara més interiors en el diagrama, com ho indica el triangle negre del diagrama - de manera que el conjunt de colors reproduïbles és encara menor.