1. Aspectes físics, fisiològics i psicològics del color

 

Índex

 

Llum i color

Els cossos emeten un conjunt de radiacions electromagnètiques. Aquestes radiacions es diferencien les unes de les altres per una propietat física anomenada longitud d'ona.

L'ull humà és capaç de percebre determinades radiacions electromagnètiques. Cada longitud d'ona afecta l'ull d'una manera diferent, donant lloc al fenomen anomenat color. El conjunt de totes aquestes radiacions constitueix l'espectre visible. L'espectre visible forma part d'un conjunt molt més ampli de radiacions electromagnètiques, de les quals només és visible una estreta franja - de poc menys de 400 nm a poc més de 700 nm, amb petites variacions individuals. Immediatament més ençà i més enllà hi ha els raigs ultraviolats i els raigs infraroigs, que ja no són visibles.

Podem visualitzar l'espectre descomponent la llum solar - o en general la llum blanca - mitjançant un prisma. Aquesta descomposició també es produeix en l'arc iris:

espectre visible

(Afanyem-nos a dir que els mètodes de reproducció de color tenen limitacions - i una bona part d'aquestes notes hi farà referència -; el gràfic superior és només una aproximació.)

 

Complexitat de la sensació de color

Les fonts lluminoses poden ser monocromàtiques: això significa que emeten llum d'una única longitud d'ona. Un bon exemple és la flama groga que s'obté quan es llança sal sobre les brases.

Però aquest fet és més aviat excepcional: tant el Sol com la immensa majoria de les fonts lluminoses emeten un conjunt de radiacions de longituds d'ona diferents. El mateix es pot dir dels objectes il·luminats amb llum blanca: encara que reflecteixin parcialment la llum que els il·lumina, aquesta és formada d'un conjunt més o menys ampli de longituds d'ona diferents.

Tanmateix l'ull és incapaç de distingir la composició d'aquestes mescles. L'ull funciona d'una manera diferent que l'oïda en un aspecte molt rellevant. L'oïda és capaç de destriar dos o més sons de diferent longitud d'ona emesos simultàniament. Ni la persona més negada musicalment confondrà mai un do i un mi simultanis amb un re: potser no sabrà explicar la diferència, però ho trobarà diferent. L'ull del colorista més expert, en canvi, confon en una sola sensació indestriable qualsevol conjunt format per llum de diverses longituds d'ona procedents d'un mateix punt. Ningú no és capaç, per exemple, de determinar si una llum groga procedeix d'un focus groc o de la superposició de la llum procedent de dos focus, un de vermell i un de verd.

 

Explicació fisiològica de la sensació de color

A la retina hi ha cèl·lules fotoreceptores, sensibles a les radiacions lluminoses. N'hi ha de dues menes: bastonets i cons. Els primers són els responsables de la visió en nivells baixos d'il·luminació; els segons, de la visió a nivells d'il·luminació més alts. Hi ha tres tipus de cons; cada tipus és sensible a una franja diferent de l'espectre visible: els uns són sensibles principalment al vermell, els altres principalment al verd i els altres principalment al blau. La sensació que ens produeix un color és la resultant dels nivells d'excitació sobre els tres tipus de cons.

La percepció del color és un fet fisiològic, induït per un fenòmen físic, l'emissió de la llum. L'un depèn de l'altre, però cal no confondre'ls.

 

Aspectes psicològics de la sensació de color

A la dimensió fisiològica del color se n'hi uneix una altra que acaba de complicar les coses: la dimensió psicològica, que fa que un mateix color sigui percebut de forma diferent en entorns diferents, com podem observar a continuació:

                         
         
                 
                 
                 
         
 

Malgrat les aparences, els dos quadres grisos són idèntics de mida i de color.

Això comporta que tant important o més que l'ajustament fi d'un color és la manera com el combinem amb d'altres.

 

Una necessària digressió lingüística

Només cal observar el nostre voltant, fins i tot en un dia gris i plujós, per adonar-nos de la immensa varietat de colors que ofereixen les coses que veiem. El llenguatge, però, és molt limitat a l'hora de disposar d'adjectius que descriguin els colors. En català, per exemple, tenim blanc, negre, gris, vermell o roig, groc, verd i blau. I prou. I el mateix passa en totes les llengües.

Com que això és molt insuficient, es recorre a la referència a coses de color característic: taronja, oliva, rosa, fúcsia, porpra, magenta, violeta, lila, maragda, anyil, carbassa, blau cel, roig foc...

Hi ha, a més, referències realment insòlites: marengo deriva del color dels uniformes dels soldats en la batalla homònima, butà és el color dels envasos del gas butà (no del gas, que és incolor!), blau de Prússia és el nom d'un colorant batejat amb aquest nom. Alguns d'aquests noms han estat tipificats en termes RGB, però la majoria no.

Afegim-hi encara el recurs a adjectius orientats a captar matisos: apagat, brut, clar, fort, fosc, intens, net, neutre, pur, viu...

Tot això ens porta sovint a la formulació de tres tipus de preguntes que no tenen altra resposta que la crítica a la pròpia pregunta, i que poden fer perdre hores de debat estèril: