Morfosintaxi comparada

 

Sintaxi

Els morfemes - tant els lèxics com els afixs - s'agrupen en sintagmes (anomenats 'frases' en la tradició de la gramàtica generativa), i aquests en sintagmes més amplis, fins arribar a l'oració sencera. Així, a

El fill de la Joana arribarà demà a la tarda en cotxe

'el fill', 'de la Joana', 'a la tarda' i 'en cotxe' són sintagmes. I, encara, 'el fill de la Joana' i 'arribarà demà a la tarda en cotxe' constitueixen sintagmes d'abast més gran.

En aquest sentit les paraules formades per una arrel i un o més afixos, ja són sintagmes.

Cada sintagma té un nucli o cap, que és l'element que el caracteritza: un sintagma el nucli del qual sigui un nom és un sintagma nominal, etc. Sense endinsar-nos en les moltes complexitats que comporta la qüestió, diguem només que els sintagmes de la mateixa classe tenen propietats anàlogues. Així, per exemple, podem coordinar un adjectiu i un sintagma adjectival:

Era una noia jove i molt bonica

Però el concepte té un abast molt més gran, i no cal ni tan sols la immediatesa dels constituents. Així, a

Vindré en cotxe

el sintagma 'en cotxe' queda vinculat a 'vindré'. I a

Vindré a la tarda

el sintagma 'a la tarda' també queda vinculat a 'vindré'. En tots dos casos el cap i el sintagma dependent són contigus. Però a

Vindré a la tarda en cotxe

volem poder dir que tant 'a la tarda' com 'en cotxe' depenen de 'vindré'; tanmateix un dels dos sintagmes és contingu a 'vindré'; l'altre, no.

I, en sentit contrari, no qualsevol conjunt de paraules constitueix un sintagma:

del dia següent havien

no és cap sintagma.

 

Categories lèxiques

El desenvolupament d'una descripció de la morfologia i també de la sintaxi requereixen, com hem dit, un pas previ: la distribució de les paraules en categories lèxiques: nom, pronom, verb, adjectiu, adverbi...

Un cop feta aquesta distribució podrem establir quins afixos admet cada categoria - i aprofundirem en la morfologia, de la qual fins ara només hem indicat els fets generals - i com es combinen les paraules de les diverses categories fins a formar oracions completes - i establirem així una sintaxi.

El problema és que la distribució en categories no és senzilla de fer. Tenim a la nostra disposició diversos tipus de criteris, entre es qual els morfològics i els semàntics i la capacitat combinatòria - és a dir les mateixes propietats sintàctiques que mirem de descriure. Cap d'aquests criteris és concloent, i a voltes fins i tot semblen contradictoris.

Recorrerem doncs a una forma de caracterització híbrida i en darrer terme axiomàtica.

 

Formació de sintagmes

Dèiem al principi que una oració era una seqüència de paraules ordenada de tal manera que el conjunt tingui un significat. Havent vist la naturalesa del fenomen de la morfologia, hem de modificar l'afirmació anterior i dir que una oració es una seqüència de paraules, dotades cada d'una determinada variant morfològica i ordenades de tal manera que el conjunt resultant tingui un significat.

La sintaxi mira d'explicar quines són les condicions que fan que un determinat conjunt tingui un significat. L'examen de qualsevol grup aleetori de paraules, cada una amb una determinada variant morfològica, ens mostra l'extrema improbabilitat que el conjunt estigui proveït de sentit.

Per poder avançar, hem d'elaborar una teoria més complexa.

En primer lloc, hem de fer grans grups de paraules, i descobrir en cada un les variants morfològiques possibles i la càrrega semàntica de cada una, i les propietats combinatòries - o sintàctiques - més generals de cada grup.

I en segon lloc, hem de descobrir els lligams entre les paraules - i els grups de paraules o sintagmes - i adonar-nos que responen a tres tipus de fenòmens:

I això ho hem de fer de manera que els conceptes valguin per a qualsevol llengua!

A la vista d'una oració com

Els meus gats van saltar al jardí del veí

hem de poder afirmar coses com les següents:

I a la vista de l'oració equivalent en una altra llengua, posem per cas l'anglès,

My cats jumped into my neighbour's garden.

hem de poder explicar les similituds i les diferències amb una terminologia vàlida per a qualsevol llengua.

D'una manera immediata ens ocuparem en termes generals dels fenòmens d'ordenació, vincles amb morfemes i concordances, i en els capítols següents analitzarem la tipologia de les paraules, les propietats de cada tipus, per avançar finalment cap a la descripció de la combinatòria per a formar sintagmes; i per a això, descobrirem que hi ha funcions semàntiques i funcions sintàctiques i quines propietats tenen cada una.

 

Ordre dels constituents

Podem observar que cada llengua estableix un determinat ordre dels constituents. Alguns aspectes d'aquest ordre són absolutament rígids. Per exemple, en català l'article sempre precedeix (immediatament o no) el nom:

  el carrer
  l'antic carrer
* carrer el

Aquestes ordenacions són pròpies de cada llengua. Per exemple, en suec l'article va darrere el nom:

hus_ et
casa la

Pel que fa a l'ordre dels constituents, hi ha tres situacions possibles:

a) Un ordre rígid, obligatori. Els exemples posats damunt il·lustren ordenacions obligatòries en català i en suec, respectivament.

b) Diversos ordres possibles i diversos graus de separació, sense canvi de sentit o com a molt amb un canvi de matís:

Vindrà a la tarda en cotxe.
Vindrà en cotxe a la tarda
A la tarda vindrà en cotxe.

En aquest cas és obvi que l'ordre dels constituents és secundari i hi ha d'haver altres factors que donin a la construcció el caràcter de ben formada i amb un significat precís; en els exemples precedents, l'ús de les preposicions 'a' i 'en'.

c) En determinats casos el canvi d'ordre implica un canvi radical de significat:

Un gos perseguia un gat.
Un gat perseguia un gos.

En aquests casos la interpretació normal acostuma a veure's afavorida per l'ús de pauses i entonacions especials que donen compte de l'extraposició de l'ordre normal:

Un gat, perseguia el meu gos, i no pas un ocell!

 

Estructura i recursivitat

L'ordre en què es presenten els diversos constituents d'un enunciat és insuficient per a una explicació completament satisfactòria d'aquest. Posem un exemple molt elemental:

La bella Lola

Podem acordar sense gaire dificultat que 'la' i 'bella', van tots dos amb 'Lola': Però hem de notar que hi van d'una manera diferent. Podem dir

Lola
La Lola
Bella Lola, fes-me una mica de cas
La bella Lola

però no podem dir

* Bella la Lola

tot i que ara, com abans, tant 'la' com 'bella' continuen anant abans que 'Lola'.

Hem de concloure que, més enllà de l'ordre seqüencial, els vincles es donen a diversos nivells, que podem representar així:

[ la ] [[ bella ] Lola ]

o, genèricament,

[ Det. ] [[ A ] N ]

Això comporta que la descripció d'un enunciat exigeixi l'explicitació d'una estructura, molt més complexa que la simple enumeració de l'ordre d'aparició dels constituents.

Aquestes estructures presenten una altra propietat, la recursivitat, és a dir, la capacitat de repetir una mateixa estructura en un únic enunciat. Suposem l'estructura

de + N

Podem fer servir reiteradament aquesta estructura en un mateix enunciat:

Una tauleta de nit de fusta de pi

La complexitat que es deriva de la formació d'estructures i i de la recursivitat d'aquestes no té cap límit teòric, com ho mostra l'estil d'algunes escriptors, com Marcel Proust, o alguns jocs lingüístics en forma de conte, com 'La formiga que anava a Jerusalem':

I l'Home respon:
- Més fort és Deu que té a les seves mans la vida de l'Home, que es menja la Vaca, que beu l'Aigua, que apaga el Foc, que crema el Bastó, que pega el Gos, que guanya el Gat, que es menja la Rata, que forada la Muntanya, que atura el Vent, que arrossega el Núvol, que cobreix el Sol, que fon la Neu, que trenca la poteta a la formigueta que va a Jerusalem!

que seria incomprensible si no s'hi hagués fet el joc d'anar-hi afegint un element nou a cada volta.

Però la manca de límit teòric és compensada, però, per necessitats de tipus pràctic, especialment en la llengua parlada.

 

Morfemes funcionals

Suposem una oració com ara

Torno a casa

Els termes 'torno' i 'casa' estan relligats mitjançant la preposició 'a'.

Les preposicions formen part d'un grup més ampli de morfemes que anomenarem 'morfemes funcionals', i que es poden dividir en tres grups:

Ens hi referirem extensament més endavant.

 

Concordances

Sovint trobem afixos on en principi no esperaríem trobar-ne. Vegem-ne un exemple:

Les nenes jugaven contentes en el pati

Doncs bé, trobem que

D'aquesta mena de repeticions en diem concordances, que consisteixen en la repetició del contingut d'un morfema en dos punts diferents d'una mateixa expressió. En general les concordances consisteixen en marques pròpies del nom o del pronom repetides sobre verbs o adjectius capaços d'admetre-les. Les concordances són com petites fites destinades a no perdre el fil en el flux expressiu. Però alhora comporten la repetició d'una mateixa informació dues o més vegades. Cada llengua troba el seu propi equilibri entre la necessitat d'encaminament i la nosa de la redundància.

Hi ha llengües molt restrictives. Per exemple, en anglès els adjectius no admeten marques de nombre, i en conseqüència és impossible la concordança:

a blue ribbon (=una cinta blava)
two blue ribbons (=dues cintes blaves)

L'alemany, en canvi, admet marques de gènere, nombre i Cas en els adjectius, però només en determinades condicions:

Der Kaffee ist gut

En aquest cas diuen 'gut', no pas 'guter', ni 'guten', ni 'gutem' ni 'gute'.

Hi ha casos en què la presència de la concordança fa innecessària la presència del terme principal. En català, per exemple, la presència d'una tercera persona del plural en un verb pot fer innecessària la presència explícita del subjecte:

han arribat (= ells/elles han arribat)

 

Nivells de nexos sintàctics

Suposem l'enunciat següent:

Admirem les belles obres d'art que ens han llegat els avantpassats

Prenent com a base el nom 'obra', observem que:

  1. hi hem afegit una marca el plural, 's' (un sufix)
  2. hi hem afegit un determinant, 'les' (un morfema independent, no pertanyent a cap de les 'grans' categories N, V i A).
  3. hi hem afegit un adjectiu, 'belles' (terme inclos doncs en una de les grans categories).
  4. hi hem afegit un conjunt preposició + nom, 'd'art' (una gran categoria precedida d'un terme d'enllaç).
  5. hem situat el conjunt de manera que quedi clar que representa 'la cosa admirada' (inserció ordenada en l'oració general).
  6. i, encara, hi hem afegit una oració completa, 'que ens han llegat els avantpassats' (subordinació).

Si haguéssim de fer una descripció només del català, podríem organitzar la matèria en els sis apartats suggerits per l'enumeració anterior. Però si volem fer una descripció vàlida per a moltes llengües, ens trobem amb dificultats: a igualtat de modificació semàntica no sempre tenim la igualtat de solució sintàctica. En suec, per exemple, l'equivalent de l'article no és, com en català, un morfema separat, sinó un sufix. Anàlogament en llatí el que per a nosaltres és un exemple de preposició + nom era un nom amb un sufix de cas inseparable.

S'imposa doncs una solucíó pragmàtica: reduir el nombre de capítols i per tant complicar les descripcions interiors en cada un.

En concret, unirem els supòsits 1 i 2 i també el 3 i el 4.