Morfosintaxi comparada

 

Oracions predicatives

Prenent com a punt de partença conceptes propis de la lògica, podem dir que les oracions, com expressions d'un pensament, tenen un predicat: un terme que n'expressa la idea central, i al voltant d'aquest poden haver-hi arguments.

Podem diferenciar els predicats per la paraula central que els expressa: principalment un verb, un nom o un adjectiu:

El tren va descarrilar.
El meu germà és advocat.
Aquesta camisa és vella.

Seguint una terminologia no del tot afortunada, anomenarem 'oracions predicatives' a les que tenen com nucli un verb (seria més exacte dir-ne de predicat verbal). Al marge d'aquestes hi ha les anomenades 'atributives', i en aquest cas diferenciarem les de predicat nominal i les de predicat adjectival, termes molt més precisos interlingüísticament.

Començarem per les oracions predicatives - o de predicat verbal -, que presenten una casuística força complexa, i més endavant ens referirem als predicats nominals i als adjectivals, molt més simples.

En una oració de predicat verbal hi ha, com acabem de dir, un nucli constituït per un verb i, al voltant d'aquest poden haver-hi arguments i complements. El arguments són intrínsecs al predicat, i hi tenen tanta importància com el verb; els complements, en canvi, expressen circumstàncies que envolten el predicat verbal:

Plou Ni arguments ni complements
L'atleta va saltar Un argument, 'l'atleta'
Ells menjaran un entrepà Dos arguments: 'ells' i 'un entrepà'
El meu avi va morir l'any passat Un argument, 'el meu avi' i un complement, 'l'any passat'
Un company em va deixar el seu bolígraf Tres arguments: 'un company', 'em (=a mi)' i 'un bolígraf'

Situats en aquest marc semàntic, aquestes distincions són universals. Però si ens referim a la manera d'expressar-les lingüísticament, immediatament ens adonem que hem de diferenciar les relacions semàntiques, les funcions sintàctiques i les formes sintàctiques.

 

Relacions semàntiques

Una oració predicativa consisteix en un verb a l'entorn del qual orbiten altres elements anomenats arguments i complements. Els arguments són noms o pronoms que denoten els participants en l'estat de coses comunicat pel predicat. Suposem l'oració

En Joan va regalar un llibre a la seva neboda.

Diem que el verb 'regalar' exigeix tres arguments, que responen a les preguntes

S'han fet molts esforços, sobretot per les escoles lingüístiques funcionalistes, d'establir un catàleg fix i universal d'arguments, però no hi ha un resultat comunament acceptat. Les llistes inclouen termes com els següents:

Agent Persona o animal que duen a terme una acció voluntària. En Pere arreglava el rellotge a cops de martell.
Força Entitat sense voluntat pròpia que duu a terme un canvi. El vent fortíssim va trencar les persianes.
Instrument Entitat sense voluntat pròpia però induïda per algú. El taló de la Roser em va destrossar el peu.
Pacient Persona afectada directament per una acció. En Joan va disgustar la Maria.
Tema Cosa afectada directament per una acció. Messi va llançar la pilota als núvols.
Receptor El qui rep un objecte, etc. L'advocat va rebre un correu electrònic.
Experimentador El qui nota els efectes d'un esdeveniment. El gos va notar el terratrèmol.
Beneficiari El qui es beneficia d'una acció d'altri. Va deixar bona part de la seva fortuna a una ONG..
Font o Origen Procedència d'una cosa que canvia de lloc. Li van robar 500 euros.
Meta o Destí Punt d'arribada d'una cosa que canvia de lloc. La bala va atènyer el cor.
Locatiu Lloc on s'esdevé un fet. Va quedar a terra.

És un fet molt comú que en determinades circumstàncies s'ometi algun argument. Un verb com 'menjar' exigeix dos arguments, que expressen 'qui és que menja' i 'quina és la cosa menjada', i el verb 'regalar' n'exigeix tres, com ja hem dit.

Però en una frase com

No havíem menjat des del dia abans al migdia.

només ens hem referit a un argument, 'nosaltres', representat pel component de primera persona del plural del verb. Pel que fa a la cosa menjada, fins i tot hem omès el pronom 'res', que sobreentenem.

Anàlogament, a

Enyorava totes les andròmines regalades.

només s'esmenta un dels arguments, 'totes les andròmines regalades' i s'ometen els altres dos.

L'abast d'aquestes supressions varia molt de llengua a llengua, i fins i tot en cada llengua de verb a verb, i respon fins i tot a qüestions d'estil. Però des del punt de vista semàntic, que és el que ara ens ocupa, en tots els casos 'regalar' té tres arguments i 'menjar' en té dos.

A més dels arguments, al voltant d'un verb poden situar-se diversos complements, de temps, de lloc, de mode... com ara

Ho celebrarem l'any vinent
Ens hostatjarem en una fonda
Matava puces a canonades.

Els lingüistes distingeixen entre complements i adjunts, però les característiques d'aquesta distinció tampoc no susciten la unanimitat. No hi aprofundirem, però sí que ens quedarem amb dues idees bàsiques:

 

Funcions sintàctiques

Una anàlisi, ni que sigui superficial, de la manera de relacionar-se els arguments i els complements amb el verb, mostra que en totes les llengües - o almenys en la immensa majoria - hi ha uns patrons que es repeteixen molt sovint, i que una comparació interlingüística porta a considerar homologables d'una llengua a l'altra.

Aquests patrons - que en endavant anomenarem funcions sintàctiques - es relacionen d'una manera molt complexa amb les relacions semàntiques. Ho podem veure repetint alguns dels exemples de l'apartat anterior, i observant com relacions semàntiques molt diverses coincideixen en una mateixa funció sintàctica, la que anomenem subjecte:

Agent En Pere arreglava el rellotge a cops de martell.
Força El vent fortíssim va trencar les persianes.
Instrument El taló de la Roser em va destrossar el peu.

Cal notar, a més, que alguns verbs d'algunes llengües presenten diverses construccions, amb implicacions semàntiques diverses. Així el verb català pujar admet tres construccions, amb canvi de la funció semàntica del subjecte:

He pujat dalt el campanar
He pujat els mobles a les golfes
Els mobles van pujar a les golfes

El verb anglès roll n'admet dues, també amb canvi de funció semàntica del subjecte:

John rolled the ball down the hill En Joan va fer rodolar la pilota turó avall
The ball rolled down the hill La pilota va rodolar turó avall

I el verb 'smear' n'admet dues amb canvi de la funció semàntica del complement directe:

John smeared the wall with paint En Joan va ruixar la paret amb pintura
John smeared paint on the wall En Joan va ruixar la paret amb pintura

Aquests fets han portat a alguns lingüistes a considerar que les funcions sintàctiques són primitius de la teoria lingüística. I que per tant es poden exemplificar, però no es poden definir. Es consideren bàsicament tres funcions sintàctiques:

La Cecília ha donat un llibre a la seva filla
Subjecte Verb Objecte Directe Objecte Indirecte

 

Formes sintàctiques

Una anàlisi, ni que sigui superficial, de la manera de relacionar-se els arguments i els complements amb el verb, mostra que en totes les llengües - o almenys en la immensa majoria - hi ha uns patrons que es repeteixen molt sovint, i que una comparació interlingüística porta a considerar homologables d'una llengua a l'altra.

Aquests patrons - que en endavant anomenarem funcions sintàctiques - es relacionen d'una manera molt complexa amb les relacions semàntiques. Ho podem veure repetint alguns dels exemples de l'apartat anterior, i observant com relacions semàntiques molt diverses coincideixen en una mateixa funció sintàctica, la que anomenem subjecte:

Agent En Pere arreglava el rellotge a cops de martell.
Força El vent fortíssim va trencar les persianes.
Instrument El taló de la Roser em va destrossar el peu.

Cal notar, a més, que alguns verbs d'algunes llengües presenten diverses construccions, amb implicacions semàntiques diverses. Així el verb català pujar admet tres construccions, amb canvi de la funció semàntica del subjecte:

He pujat dalt el campanar
He pujat els mobles a les golfes
Els mobles van pujar a les golfes

El verb anglès roll n'admet dues, també amb canvi de funció semàntica del subjecte:

John rolled the ball down the hill En Joan va fer rodolar la pilota turó avall
The ball rolled down the hill La pilota va rodolar turó avall

I el verb 'smear' n'admet dues amb canvi de la funció semàntica del complement directe:

John smeared the wall with paint En Joan va ruixar la paret amb pintura
John smeared paint on the wall En Joan va ruixar la paret amb pintura

Aquests fets han portat a alguns lingüistes a considerar que les funcions sintàctiques són primitius de la teoria lingüística. I que per tant es poden exemplificar, però no es poden definir. Es consideren bàsicament tres funcions sintàctiques:

La Cecília ha donat un llibre a la seva filla
Subjecte Verb Objecte Directe Objecte Indirecte

 

Llengües acusatives i ergatives

Un cop admès el paper central que juguen el subjecte i l'objecte directe en el predicat verbal, es planteja d'una manera del tot natural la divisió dels verbs - i per tant de les oracions predicatives - en dos grans grups:

i en conseqüència parlem d'oracions transitives, amb objecte directe, i d'oracions intransitives, sense objecte directe.

Aquesta distinció no és tan simple com sembla: hi ha verbs transitius que en determinades circumstàncies prescindeixen de l'objecte directe ('avui hem menjat molt bé') i verbs intransitius emprats amb un objecte directe intern ('Aquest sí que sap viure bé la vida'). En tot el que segueix ens referirem a les situacions típiques: oracions transitives amb objecte directe i oracions intransitives sense objecte directe.

L'existència d'oracions intransitives - amb un sol argument - i d'oracions transitives - amb dos - ens porta a interrogar-nos sobre com es construeixen aquests arguments: el subjecte d'un verb transitiu, el subjecte d'un verb intransitiu i l'objecte directe d'un verb transitiu. Simbòlicament es representen per A, S i P, respectivament. Hi ha tres possibilitats:

Els fets es detecten millor en les llengües amb marca de Cas, afix unit al nom o al pronom, que en mostra la funció sintàctica. Els exemples que hi ha a continuació corresponen totes a llengües amb marques de Cas.

1) Llengües en què els subjectes transitiu i intransitiu són iguals

Aquestes llengües s'anomenen nominativo-acusatives, pel nom dels dos Casos rellevants. Vegem-ne exemples de l'alemany:

Ich [nominatiu] schlafe immer gut.
Sempre dormo bé

Ich [nominatiu] habe einen Hund [acusatiu]
Tinc un gos

2) Llengües en què el subjecte intransitiu i l'objecteu són iguals

Aquestes llengües s'anomenen ergativo-absolutives, pel nom dels dos Casos rellevants. Vegem-ne exemples del basc:

Ni [Absolutiu] etortzen naiz
Jo vinc

Nik [Ergatiu] ikusten dut nere anaia [Absolutiu]
Veig el emu germà

3) Llengües en què tots tres elements són diferents

Aquestes llengües s'anomenen tripartides. Vegem-ne un exemple del wangkumara:

Kana_ia paluna
L'home va morir

Kana_ulu kalkana titi_nana
L'home va pegar la gossa

Aquesta distinció es pot fer extensiva en certa mesura a les llengües sense marques de Cas (atenent, per exemple, a les formes dels clítics pronominals o al sistema de concordances). Des d'aquest punt de vista, podem dir que el català, com també les altres llengües romàniques, són nominativo-acusatives.

Finalment, cal indicar que hi ha llengües en què l'ergativitat és sensible a diversos factors. El georgià, per exemple, és una llengua nominativo-acusativa en les formes imperfectes del verb i ergativo-absolutiva en les perfectes.

 

Ordre dels constituents

Moltes llengües presenten una tendència a ordenar rígidament el subjecte, el verb i els complements d'acord amb una ordenació determinada; en d'altres l'ordenació és lliure i obeeix només a raons de tipus pragmàtic. En les primeres, l'ordenació és rellevant per a la caracterització de les funcions sintàctiques; en les segones, no. I entre les unes i les altres, hi ha, encara, tots els casos intermedis que es puguin imaginar.

Tanmateix els lingüistes afirmen que en tots els casos hi ha una ordenació més bàsica que les altres, encara que pel que hem dit no sempre és fàcil d'establir. Hi ha tres elements bàsics a l'hora de caracteritzar l'ordenació típica de les llengües: el subjecte S, el verb V i el complement directe o objecte O. De la consideració d'aquests tres elements resulten 6 ordenacions possibles: SVO, SOV, VSO, VOS, OSV i OVS. En el conjunt de totes les llengües hi ha un fort predomini de les ordenacions que compleixen els dos requisits següents:

El subjecte va davant l'objecte
El verb i l'objecte són correlatius

Les dues ordenacions que compleixen amb les dues condicions són, de llarg, les més freqüents; després vénen les que només en compleixen un i, finalment, les dues que no en compleixen cap són molt rares.

A continuació presentem un exemple de cada:

SVO: kinyarwanda (Ruanda i Uganda)

Umugore arasoma igitabo
Dona llegeix llibre

SOV: japonès

Taro ga inu o mita
Taro [Nom.] gos [Ac.] va_veure

VSO: Hebreu bíblic

Bara Elohim et_ha_shamayim
Va_crear Déu [Ac. Def.]_els_cels

VOS: Malgaix< (Madagascar)

Manasa lamba amin'ny savony ny lehilahy
Renta vestits amb_el sabó el home

OSV: Urubú (Brasil i Guaiana francesa)

Pako Xuã u'u
Plàtan Joan [3 Sg]_menjar

OVS: Hixkaryana

Toto yahosiye kamara
Home va_agafar jaguar

L'ordre dels constituents també és rellevant en altres aspectes de la sintaxi. Per exemple, podem establir grups de llengües segons que

Els lingüistes han intentat establir correlacions entre els diversos fenòmens d'ordenació dels constituents.

Moltes llengües tenen unes normes molt flexibles d'ordenació dels constituents; sol passar en llengües amb una morfologia molt rica que permet identificar amb precisió les funcions sintàctiques independentment de l'ordre. Quan hi ha possibles variacions d'ordre, es planteja el problema de decidir quin és l'ordre bàsic, que en ocasions és font permanent de controvèrsia. En general es demana que la justificació d'un ordre bàsic compleixi dos requisits, un de sintàctic i una altre de pragmàtic;

 

Ordenacions alternatives

Cal distingir entre ordenació rígida i ordenació fixa. L'alemany ens en forneix un bon exemple. L'ordre dels constituents en les oracions enunciatives és SVO:

Hans kaufte den Ball
Joan va_comprar la pilota

Però en determinades circumstàncies - per exemple, si l'oració és interrogativa - l'ordre passa a ésser VSO:

Kaufte Hans den Ball ?
Va_comprar Joan la pilota ?

I si és subordinada també canvia, però d'una manera diferent: ara l'ordre és SOV:

Mary sagt, dass Hans den Ball kaufte
Maria va_dir que Hans la pilota va_comprar

D'altra banda, hi ha verbs compostos d'un verb i una partícula adverbial en què aquesta partícula es manté unida al verb si aquest està en infinitiu o participi, i se'n separa i va a parar al final de l'oració en els altres casos.

La combinació d'aquests dos tipus de fenòmens dóna pas a un sistema d'ordenacions molt variable i alhora molt rígid: variable perquè cada element va en una posició en uns casos i en una altra en d'altres; però donada tal i tal circumstància, l'ordre possible és un de sol, i, per tant, rígid.

Aquest ordre aparentment flexible és en general sensible a diversos factors: determinació, subordinació, topicalització, negació...

En català, per exemple, els subjectes indeterminats de les oracions intransitives es col·loquen habitualment darrere el verb:

Han arribat uns amics teus

Anàlogament passa en gal·lès, que es una llengua VSO però que en les subordinades presenta l'ordre SVO:

Gwelodd Siôn ddraig
Va_veure Siôn drac

però

Dymunai Wyn i Ifor ddarllen y llifr
Volia Wyn que Ifor llegir el llibre

També el desig de posar èmfasi en un sintagma (topicalització) pot produir un canvi d'ordre, com ara en la frase anglesa

Beans, I hate
Mongetes, jo odio

En algunes llengües les oracions negatives tenen un ordre diferent de les afirmatives. Així en dewoin, llengua de Libèria, l'ordre bàsic SVO passa a SOV:

O pi sayé
Ell coure carn

O se sayé pi
Ell no carn coure

 

Ordenacions flexibles

Quan l'ordenació dels elements de l'oració no es pot formular en termes sintàctics, diem que l'ordenació és flexible. En aquests casos, les variacions s'expliquen en termes estilístics o pragmàtics.

Hi ha llengües que tenen l'ordenació absolutament lliure, si més no aparentment. Hi predominen les llengües en què cada constituent és marcat per un morfema de Cas, ja que l'ordre deixa de tenir un valor significatiu. És el cas del grec clàssic, en què són possibles les 6 ordenacions, amb escasses o nul·les repercussions semàntiques:

Ho didáskalos paideúei ton paidíon
El mestre ensenya el nen

Els tres elements 'ho didáskalos', 'paideúei' i 'ton paidíon' es poden posar en qualsevol ordre, donant lloc a 6 possibilitats pràcticament equivalents.

Algunes llengües combinen algun tret de rigidesa amb altres de llibertat. És el cas, per exemple, del japonès: el verb ha d'anar forçosament en darrer lloc, seguit només, algunes vegades, de determinades partícules; la resta dels constituents es pot col·locar amb força llibertat. Així, per exemple, l'ordre normal és el següent:

Tarō ga Hanako ni sono hon o yatta
Tarō [Subj.] Hanako [C. Ind.] aquest llibre [C.D.] va_donar

Però també és possibles altres ordenacions, a condició que el verb 'yatta' vagi al final:

Hanako ni Tarō ga sono hon o yatta
Sono hon o Tarō ga Hanako ni yatta
Tarō ga sono hon o Hanako ni yatta

Però fins i tot en aquests casos, la llibertat d'ordenació és sovint més aparent que real, ja que, quan la constricció no ve de les funcions sintàctiques, sol venir d'una altra mena de motivacions, anomenades d'ordre pragmàtic, que tenen a veure amb l'èmfasi que es posa en cada un dels elements de l'oració. Un bon exemple d'això ens el dóna l'hongarès. En aquesta llengua - resumint-ho molt - es distingeix un tema - allò ja conegut de què es parla - i un focus - l'element més rellevant d'allò que es diu del tema. El tema ocupa el lloc inicial de l'oració i el focus la posició immediatament anterior al verb. Així tenim:

A pék el_futott El forner lluny_corregué Parlant del forner, resulta que va fugir
El a pék futott Lluny el forner corregué Parlant de fugir, fou el forner qui ho va fer

 

L'ordre en els clítics

Els clítics, per definició, s'adhereixen a una paraula forta. Això implica que sovint s'alteri l'ordre que s'hauria fet servir en absència del clític. En el cas dels arguments verbals representats per pronoms clítics ('pronoms febles' segons la terminologia habitual referida al català), aquests s'avantposen o es postposen al verb sense tenir en compte la posició original que correspon a l'argument representat:

Compraré aquest televisor
El compraré

En aquest exemple veiem que l'objecte directe, 'aquest televisor', que va, com és habitual, darrere el verb, passa a avantposar-s'hi quan és representat per un clític; d'aquesta manera s'altera l'ordre bàsic de l'oració.

Quan el verb és compost d'un auxiliar, en català hi ha dues possibilitats: avantposició a l'auxiliar o postposició al verb semànticament principal:

En Joan vol veure aquests documents
En Joan els vol veure
En Joan vol veure'ls

Però hi ha llengües en què aquesta ascensió del clític a l'auxiliar no és possible; n'és un exemple el francès:

Jean veut les voir
Joan vol els veure

Sovint s'apleguen dos o més clítics, que es col·loquen en un ordre determinat, propi de cada llengua, i de vegades fins i tot dependent de la varietat dialectal:

Donarem el premi al guanyador
El donarem al guanyador
Li donarem el premi
L'hi donarem (varietat central)
Li'l donarem (varietat valenciana)

En definitiva, des d'un punt de vista interlingüístic, no es poden fer generalitzacions més enllà de la que deriva de la pròpia definició de clític: s'adhereixen al verb. Però per la resta tot és idiosincràtic de cada llengua: