Morfosintaxi comparada

 

Nom

Les llengües varien molt pel que fa a la morfologia nominal, des d'algunes com el japonès en què els noms són invariables fins a les complexes declinacions del llatí.

Les marques morfològiques sobre el nom es poden agrupar així:

Convé insistir en les capacitats il·limitades de les llengües per a fer tota mena de distincions: en la mesura que la morfologia nominal d'una llengua és pobra, entren en joc els recursos sintàctics, mitjançant paraules o morfemes independents. Grosso modo podem dir doncs que on fallen els recursos morfològics n'apareixen de sintàctics equivalents.

Vegem-ne un parell d'exemples. En hongarès tenim

autó ('cotxe'), autód ('el teu cotxe'), autónk ('el nostre cotxe')...

En suec hi ha variacions com

sten ('pedra'), stenen ('la pedra'), stenarna ('les pedres')...

També trobem aplicats recursos morfològics i sintàctics en la caracterització de les funcions sintàctiques. En llatí per exemple, un nom com 'lupus' ('llop') adopta diverses formes:

lupus ('llop'), lupi ('llops'), luporum ('dels llops'), lupo ('per al llop')...

Immediatament examinarem en paral·lel els recursos morfològics i els sintàctics que contribueixen a la determinació i la caracterització del nom - nombre, demostratius, possessius..., i deixarem per a més endavant la caracterització funcional - preposicions, postposicions i marques de Cas.

Els possessius formen part d'aquest grup, però són semànticament molt afins als pronoms personals, i en moltes llengües també afins morfològicament; els tractarem, doncs, en el capítol dels pronoms personals.

 

Gènere i classificadors

En català distingim entre

nen masculí
nen_a femení

Aquesta distinció es basa en el sexe, i per aquest motiu traslladem un concepte biològic - el de sexe - a un de gramatical - el de gènere. Aquest fet condueix a lamentables confusions: hi ha moltes llengües que estenen el gènere gramatical a tots els noms (com el català) i llengües en què no hi ha gènere i la distinció de sexe es fa per distincions lèxiques (com el basc).

Hi ha llengües en què el gènere no existeix. S'hi dona només, dins d'uns determinats límits, la distinció de sexes mitjançant paraules diferenciades, que és un recurs també usat per les llengües amb gènere. En basc:

aita pare
ama mare
idi bou
bei vaca

En les llengües amb gènere, aquest es fa extensiu a tota mena de noms, amb què la vinculació amb el sexe hi é més limitada:

femení pedra sal
masculí rellotge panorama

Quan el gènere no es basa en el sexe no té cap base semàntica: no hi ha cap motiu relacionat amb el significat pel qual puguem justificar que el nom 'pedra' sigui del gènere femení i 'rellotge' sigui del masculí. Tampoc no hi ha cap base formal: ni tots els acabats en 'a' són femenins - cas de 'panorama' - ni tots els femenins acaben en 'a' - cas de 'sal'.

Aquesta manca de motivació de la distribució dels noms en gèneres fa que les coincidències de gènere entre els noms homòlegs de llengües diferents no siguin exactes ('pols' (f) / 'polvo' (m)), i divergeixin més com més allunyades siguin les llengües.

Hi ha algunes llengües en què la distinció és entre tres gèneres: masculí, femení i neutre. És el cas de l'alemany:

Arm masculí braç
Frucht femení fruit
Gebäude neutre edifici

Naturalment, l'existència d'un neutre fa més remota encara la vinculació entre sexe i gènere:

Frau femení senyora
Fräulein neutre senyoreta

El neerlandès té un comú (resultat de la fusió entre els antics masculí i femení) i un neutre:

man comú home
vrouw comú dona
paard neutre cavall

El mateix es pot dir d'algunes llengües escandinaves, com ara el suec.

L'anglès ha relegat tota distinció de gènere als pronoms personals.

El txec - i les llengües eslaves en general - distingeix entre masculí animat, masculí inanimat, femení i neutre. Aquesta distinció, però, nomé té repercussió en determinats casos de les declinacions.

Si en les llengües que hem vist fins ara la vinculació entre gènere i sexe és molt i molt parcial, n'hi ha moltes altres en què la classificació dels noms en grups es fa sobre la base d'altres criteris, sense cap consideració del sexe. Trobem, per exemple, distincions entre éssers animats i inanimats, i dins d'aquests segons la forma, o altres criteris. En aquests casos solem parlar de classificadors, però el fenomen és essencialment el mateix: les distincions de gènere constitueixen un cas particular dels classificadors.

El suahili distribueix els noms en una sèrie de classes nominals, cada una de les quals es distingeix per un morfema inicial:

m_tu home
m_ti arbre
n_jia camí
ki_tu cosa
u_bawa ala

També en les llengües amb gènere es donen assignacions basades en aquests criteris diversos; és el cas de l'alemany:

der See masculí el mar
die See femení el llac

 

Nombre

En català distingim entre les formes

arbre
arbre_s

Diem que la primera forma és el singular i que la segona és el plural.

Algunes llengües no posseeixen marques de plural; és el cas del japonès:

kisha tren, trens

Evidentment, aquestes llengües tenen altres recursos per a indicar, si cal, la pluralitat - amb un numeral o un indefinit, per exemple -, però moltes vegades ho deixen en la indeterminació.

Altres llengües tenen marques de plural, però en fan un ús molt restringit, de manera que la marca de plural és signe de pluralitat, però la seva absència no és pas marca de singular. És el cas del xinès:

xuésheng estudiant, estudiants
xuésheng_men estudiants

En aquestes llengües l'ús del plural queda supeditat a factors semàntics (vg,., només en noms que corresponguin a éssers animats) o sintàctics (vg., només en noms en posició de subjecte o de tòpic).

Algunes llengües afegeixen un tercer nombre, el dual, aplicat a grups de dos. És el cas de l'eslovè:

knjig_a llibre
knjig_i (dos) llibres
knjig_e llibres

En general el plural es forma afegint al singular un morfema específic, però sovint n'hi ha més d'un, i pot no ésser senzill predir quin es fa servir en cada cas. És el cas de l'alemany:

Arm_e braços
Männ_er homes
Frau_en senyores
Auto_s cotxes

A vegades el nom i la marca de plural queden foses en una sola unitat no segmentable; en són exemples:

Anglès man men
Alemany Vater (=pare) Väter

Un cas extrem del fet anterior és l'anomenat plural trencat de l'àrab: molts noms tenen un o més plurals - o més pròpiament col·lectius - només relacionables amb el singular per canvis interns i no pas per l'addició d'una terminació:

malik mulūk rei(s)
kitāb kutub llibre(s)

En algunes llengües, al costat de noms que afegeixen un morfema per a formar el plural, hi ha nombrosos noms col·lectius, per als quals hi ha un singulatiu, format també amb l'addició d'un morfema. És el cas del bretó:

gwez_ enn
arbreda_ [singulatiu]

Finalment, en algunes llengües la marca de nombre i la de gènere o classificador són indestriables; és el cas del suahili, en què per a cada classificador hi ha dues formes, una de singular i una altra de plural:

ki_umba vy_umba habitació, _ns
mw_aka mi_aka any _s
m_tu wa_tu home, _s

I encara sovint es produeix la fusió amb el Cas, com en llatí:

templ _orum
temple _[Nt.]_[Pl.]_[Gen.]

 

Demostratius

Els demostratius són morfemes que tenen com a missió desfer les ambigüitats del significat d'un nom sobre la base de la situació en relació a qui parla (o escriu) o a qui escolta (o llegeix). Algunes llengües ho fan mitjançant morfemes lliures; d'altres, mitjançant afixos.

En català, per exemple, 'aquest' significa proximitat a qui parla i 'aquell', llunyania. Aquesta proximitat pot ser en l'espai però també pot referir-se al temps:

aquest matí
aquella nit

Les llengües es diferencien pel nombre de termes demostratius que reconeixen. En espanyol - a diferència del català - és ben viva la distinció entre

este libro proper a qui parla
ese libro proper a qui escolta
aquell libro allunyat de tots dos

L'Ilocano, una llengua de les Filipines, té un quart demostratiu per a les coses que no són a la vista i un cinquè per a coses que ja no existeixen:

.
daydiay aquell (a la vista)
daytay aquell (fora de la vista)
daydi aquell (no existent ja)

El francès estàndard, al contrari, té un sol veritable demostratiu, 'cet' (i les seves formes), i quan cal precisar més s'hi han d'adjuntar els adverbis 'ci' i 'là':

Cette classe est grande et claire
Aquesta classe és gran i clara

Però

Ce toit- ci
Aquest teulada_ aquí

Pel que fa a la posició, algunes llengües avantposen els demostratius al nom. és el cas de l'anglès:

these flowers
aquelles flors

I en d'altres, en canvi, van darrere el nom, com en el basc:

etxe hura
casa aquella

I en d'altres, com el català, la posició normal és davant, però en determinats contextos darrere:.

aquelles flors
les flors aquelles

 

Anafòrics

Si diem 'aquest arbre' poden passar dues coses:

a) que acompanyem les paraules d'alguna mena d'indicació de lloc d'una manera no verbal (assenyalant amb el dit, posant l'expressió sota una figura d'un arbre en un llibre, etc.)
b) que diguem 'aquest' en un sentit com ara 'el que tu ja saps', 'aquest del qual estem parlant', etc.

En aquest darrer cas tenim una funció diferent de la demostrativa, i que anomenem anafòrica. Hi ha llengües en què hi ha uns termes especialitzats en la funció anafòrica; aquests, doncs, són diferents dels demostratius. Un cas d'això era el llatí:

hic aquest [que assenyalo]
is aquest [del qual parlem]

Així doncs hi havia, d'una banda, 'hic, 'iste' i 'ille', i de l'altra, 'is', 'idem' i 'ipse'. De tota manera la divisòria entre uns i altres no era estricta: els demostratius a vegades s'hi feien servir també amb el valor d'anafòrics; però no pas al revés.

Les distincions entre proper i llunyà, pròpies dels demostratius, i entre terme esmentat abans, terme esmentat suara i terme no esmentat , pròpies dels anafòrics, no són pas les úniques possibles. Hi ha llengües que fan distincions sobre altres bases. Una distinció important és entre els anomenats terme pròxim i terme obviatiu, amb que es distingeix una mena de proximitat moral: aquell a qui em refereixo especialment en parlar (el protagonista, com si diguéssim) i aquell que apareix de més a més. Així, en cree, llengua del Canadà, tenim

atim gos [proper moralment]
atim_wa gos [obviatiu]

Aquesta distinció es complica pel fet que en la determinació de la forma adoptada hi intervé també la funció sintàctica del nom.

 

Articles

L'article determinant és una mena d'anafòric debilitat. Quan diem

l'arbre

venim a indicar que ja sabem a quin ens referim. (No obstant, són possibles usos estilístics diferents).

Hi ha llengües en què no hi ha article, i entre les que en tenen, n'hi algunes en què és un afix i altres en què és un terme independent, i unes que l'avantposen al nom i d'altres que el postposen.

Entre les llengües que no tenen article, podem esmentar el txec (i la majoria de llengües eslaves), el finès, el xinès, el japonès...:

txec dívka noia, la noia
finès kylä poble, el poble
xinès péngyou amic, l'amic
japonès kisha tren, el tren

En moltes llengües l'article determinant és un terme independent avantposat al nom; per exemple, l'anglès:

the girls
les noies

Sovint aquesta avantposició pot no ser immediata, com ho mostra aquest exemple del català:

el vell camí

En d'altres llengües, l'article determinant és un sufix postposat al nom. És el cas del suec:

häst _en
cavall el

I de vegades, essent postposat, s'hi poden interposar altres elements, com en basc:

emakume on _a
dona bona la

Moltes llengües tenen articles indeterminants. Són una mena de numerals o indefinits debilitats. Que hi hagi article indeterminant o no, que si n'hi ha vagi davant o darrere i que sigui un terme independent o un afix són fets independents del que passi amb els determinants.

En suec, per exemple, l'article indeterminant és un terme independent i va davant el nom (just el contrari del que passa amb el determinant):

en sten
una pedra

En àrab el determinant va davant i l'indeterminant darrere, i cap dels dos no es pot separar.

al_ nahru el riu
nahru _n un riu

L'irlandès i altres llengües cèltiques tenen article determinant però no en tenen d'indeterminant:

fear home, un home
an fear l'home

 

Comptadors

En català diem

tres quilos de patates
una tassa d'arròs

però

cinc homes
dues taules

En els dos primers exemples fem servir un morfema que representa una unitat de mesura - quilo, tassa - mentre que en els altres dos unim directament el numeral al nom. Hi ha llengües en què la unió directa d'un numeral i un nom no es pot fer, sinó que la norma general és l'ús d'un tipus especial de morfema intermediari, que és anomenat comptador. L'elecció del comptador va en part lligada al caràcter humà o no humà, animat o inanimat, o a la forma; però és en realitat tan arbitrari com ho és l'assignació de gèneres en les llengües que en tenen, i cal aprendre'l cas per cas.

Aquest és el cas del japonès:

empitsu sam_ bon
llapis tres_ [Comptador]

El comptador hon (del qual bon és un al·lomorf) de l'exemple precedent es fa servir per comptar objectes llargs i prims; en contraposició tenim nin per a comptar persones; hiki per a comptar animals; mai per a comptar coses planes, etc.

En les llengües amb comptadors passa sovint que, per a un mateix nom, se'n pot elegir més d'un, i amb això s'obté l'expressió de determinats matisos, com ho mostren els següents exemples del xinès:

sān tiáo yú tres peixets
sān wèi yú tres peixos (grossos)

yí ge cài un plat (l'objecte)
yí diào cài un plat (en el curs d'un àpat)

 

Honorífics

En la correspondència comercial acostumem a fer servir alguna fórmula com ara

En resposta a la seva atenta carta...

en què l'adjectiu atenta perd bona part del seu significat primitiu i passa a ser simplement una marca de cortesia, que dóna a entendre la consideració en què tenim la carta rebuda i la persona que ens l'ha tramesa. Anàlogament, podem ponderar alguna cosa afegint-hi un adjectiu, com a

Cansat com estava del viatge, vaig prendre un bon bany calent.

on bon serveix només de ponderatiu: com va ser de reconfortant el bany.

Hi ha llengües en què aquestes funcions honorífica o ponderativa són confiades no pas a adjectius normals, sinó a un conjunt més o menys gran de morfemes especialitzats en aquesta funció. És el cas del japonès:

O_ tegami o mi_mas_ en desh_ita
[Honorífic]_ carta [Acusatiu] veure no [Perfectiu]

(En realitat, l'anàlisi de 'mimasen deshita' és més complex, i també conté un honorífic verbal.)

L'ús dels honorífics nominals pot ésser molt poc previsible segons criteris estrictament semàntics; i depèn en bona part de les relacions entre els parlants. I en alguns casos l'ús dels honorífics ha donat lloc a fórmules estereotipades: bé que en japonès te es diu cha i arròs (cuit) han, és molt freqüent referir-s'hi amb sengles honorífics: o cha i go han, respectivament.