Morfosintaxi comparada

 

Morfologia

Considerem dues oracions molt semblants:

El meu fill té el pis molt brut.
Els meus fills tenen el pis molt brut

Fixem-nos en 'fill' (en la primera oració) i en 'fill_s' (en la segona). Podem considerar que 'fill_s' està format de dues unitats, 'fill' i '_s'; la primera és el mateix element que trobem a la primera oració i aporta la mateixa idea genèrica en totes dues; per la seva banda, '_s' afegeix la idea de pluralitat en la segona. Aquest element '_s' que afegeix la idea de pluralitat la retrobem a 'meu_s' i a 'el_s'.

De les unitats mínimes així obtingudes en diem morfemes. En uns casos, - com ara 'fill' - una paraula és formada d'un sol morfema; en d'altres - com ara 'fill_s' - és formada de dos, i en d'altres, encara, per més de dos morfemes.

D'una manera anàloga veiem que 'té' i 'tenen' també han de respondre a un fenomen similar, però ja endevinem que és força més complex, i hi haurem d'aprofundir pas a pas.

Des del punt de vista del significat que aporten, veiem que hi ha morfemes que aporten una idea bàsica - fill -, que aquí anomenarem arrels - obviant algunes diferències conceptuals i terminològiques. N'hi ha d'altres que modulen els significats bàsics aportant-hi idees de pluralitat (fill_s), gènere (fill_a), grau (bell_íssim), temps (cant_a, canta_ava, cant_arà...), aspecte (cant_ava, cant_à). Moltes de les distincions aportades per aquests morfemes són comunes a moltes llengües. Però n'hi ha d'altres de més exòtiques, pròpies de molt poques llengües.

De moment ens ocuparem dels aspectes generals i, en tractar de les parts de l'oració aprofundirem en la mena de significats aportats en cada cas.

 

Afixos i clítics

Per contraposició als morfemes lliures, que podem trobar sols, hi ha morfemes que han d'anar obligatòriament units a un altre: s'anomenen afixos. Segons la posició en relació al terme al qual s'uneixen, distingim entre prefixos i sufixos, segons que vagin davant o darrere:

Català des_compondre  
Alemany ge_fallen [Participi]_caure = caigut
  
Català amic_s  
Llatí templ_i temple_[Gen.] = del temple

També hi ha infixos, que són morfemes lligats que interrompen i parteixen el terme afectat. Per exemple, en indonesi,

cerlang lluminós
ce_me_rlang brillant, genial

En moltes llengües és possible d'acumular més d'un afix. Per exemple, en espanyol.

niet_o
niet_a
niet_o_s
niet_a_s

En aquests casos no n'hi ha prou de dir que hi ha tal o tal prefix o sufix, sinó que en cas de concurrència està especificat en quin ordre van (en el cas esmentat, primer el gènere i després el nombre, no pas al revés.)

El clítics són morfemes semblants als afixos; com aquests, no poden anar sols: sempre han de recolzar en un altre. Però se'n diferencien per una mobilitat més gran: poden anar davant o darrere, o unir-se només indirectament a l'arrel, o totes dues coses. El català ens en subministra diversos exemples. En primer lloc, el anomenats pronoms febles:

Podeu ben creure-ho, encara que ho trobeu estrany.

Un altre exemple, també del català, és l'article determinant, que pot anar unit directament al nom o a un altre element que s'hi relacioni, com és ara un adjectiu:

les aspiracions
les grans aspiracions

Un fet semblant es dona en basc: les postposicions (semblants a les nostres preposicions, però posades darrere) s'uneixen al nom, però si el nom va acompanyat d'un adjectiu, s'uneixen a aquest:

Etxe_ra joaten naiz Vaig cap a la casa
Etxe berri_ra joaten naiz Vaig cap a la casa nova

També es pot comptar entre els clítics l'anomenat genitiu saxó de l'anglès:

The king's crown
La corona del rei

 

Al·lomorfs

Observem les següents formes del català:

canta_v_a
salta_v_es
passà_v_em

Podem concloure, provisionalment, que

_v_

és un morfema que indica imperfet d'indicatiu (el tema és més complex, com veurem en tractar de la fusió de morfemes).

Però si el verb no és de la primera conjugació, obtenim resultats diferents:

sent_i_a
mov_i_en
dorm_i_es

Un cas semblant és el del morfema de femení, _a; en plural trobem

fill_e_s

Concloem que hi ha - almenys - dos morfemes per a indicar l'imperfet d'indicatiu i també dos per a indicar el plural.

Com que volem observar la unitat subjacent, aquests morfemes es representen sovint no pas per la seva forma fonètica sinó amb una indicació simple entre claudàtors que doni compte de l'aportació, semàntica:

[Impf.] = Imperfet [Pl.] = Plural [3a P.] = 3a persona [Passiva] = Passiva

Aquestes dues o més formes d'un morfema s'anomenen al·lomorfs d'un mateix morfema. Per evitar que sembli una fugida d'estudi, exigim dos requisits:

Els al·lomorfs poden existir en qualsevol tipus de morfema (no solament en els afixos i en els clítics). Així en català;

.
mou_ moure, mou, mouen...
mov_ movent, movia...
mog_ mogut, moguin...
l'arbre el camí (l'=el)
d'argent de plom (d'=de)
em sembla semblar-me (em=me)

En algunes llengües aquesta mena de canvis tenen un abast molt sistemàtic; és el cas de l'anomenada umlaut de l'alemany. Per a la formació del plural, molts noms, a més d'afegir un sufix, fan un canvi en la vocal de l'arrel:

Mann home
Männ_er homes
 
Frucht fruit
Frücht_e fruits

El francès és una llengua que destaca per l'amplitud i la complexitat dels fenomens de contacte, que anomenen liaison:

les amis amb la primera 's' pronunciada [z]
les livres amb la primera 's' muda

En turc hi ha una llei anomenada d'harmonia vocàlica que fa que només siguin possibles determinades seqüències de vocals. El sufix que marca el genitiu, per exemple, adopta quatre formes diferents d'acord amb les vocals que precedeixen el sufix, i l'ortografia reflecteix aquests canvis:

ev_in de la casa
orman_ın del bosc
gün_ün del dia
yol_un del camí

Un cas interessant és el de les llengües cèltiques, on els canvis es produeixen no al final d'una paraula sinó al principi de la següent. En aquestes llengües les consonants inicials es modifiquen d'acord amb determinades circumstàncies la descripció de les quals és molt complexa. Així en bretó tenim

kador cadira
ar gador la cadira
ar hador_iou les cadires

Algunes vegades els afixos són mimètics del terme al qual s'apliquen; és el cas de l'anomenada reduplicació del grec clàssic:

lyō desfaig
lé_lyka he desfet
  
timáō avaluo
te_tímēka he avaluat

Sovint les variacions són tan lleus que alguns parlants no en són conscients, i ni tan sols les recull l'ortografia. Notem el contrast de la pronúncia de la paraula catalana 'sant':

Sant Joan 't' muda
Sant Antoni 't' pronunciada / 't' muda

Això fa que entre la diversitat dels al·lomorfs i la incidència els fenòmens més ben explicats per l'anomenada fonètica sintàctica hi hagi uns límits molt difusos.

Hi ha llengües en què els al·lomorfs tenen un caràcter residual; és el cas del xinès, en què només uns pocs morfemes presenten variacions al·lomòrfiques:

Ell no anar

però

mǎi
Jo no comprar

 

Fusió de morfemes

En tots els exemples vistos fins ara, els morfemes són perfectament identificables, tot i que en algunes ocasions s'hagin deformat. Sovint, però les alteracions que es produeixen comencen a fer difícil la individualització dels morfemes, com ho posen en relleu els exemples següents del gaèlic d'Irlanda:

ag + sé aige a casa d'ell
le + mé liom amb mi
faoi + sibh fúibh sota vosaltres

Arriba un moment que la individualització es fa impossible. En la forma verbal

cant_à

només podem aïllar perfectament el morfema 'cant', però ens és impossible de destriar morfemes individuals que corresponguin a tercera persona, a singular i a perfet d'indicatiu. Hem de recórrer doncs a l'anàlisi del conjunt del paradigma, cosa que ja no té res a veure amb delimitacions de seqüències de fonemes. En aquests casos diem que els morfemes s'han fos en unes formes complexes.

Cal doncs distingir en les llengües una tendència més o menys marcada a la fusió de morfemes. En un extrem tenim llengües en què tots els morfemes units conserven la seva individualitat, com és ara el cas del turc, llengua que empra nombrosos sufixos, cada un dels quals queda ben individualitzat en tot moment:

git_ miy_ eceg_ im
anar_ no_ [Fut.] [1 sg.]

A l'extrem oposat tenim el cas del llatí i el grec: en llatí la terminació '_arum' marca alhora, d'una manera indestriable, el femení, el plural i el genitiu.

amic_ arum
amic_ [Fem.+Pl.+Gen.]

I el mateix passa en llatí i grec en els verbs; així, en grec tenim la forma

ly- omai
deslligar_ [Present+Passiu+1 sg]

Aquesta fusió pot abastar fins i tot el morfema principal. En alemany, per exemple,

Väter = Vater _[Plural]

I en anglès en uns poca noms:

geese = goose _[Pl.]
oques = oca _[Pl.]

I anàlogament en llatí

operis = opus ('obra') _[Gen.]

 

Marca zero

Si en català comparem el masculí i el femení,

fill
fill_a

o el singular amb el plural

fill
fill_s

veiem que una de les variants morfològiques es caracteritza justament per l'absència de marca. En aquests casos diem que hi ha la marca zero, especialment quan en la mateixa llengua hi ha altres paraules en què un morfema homòleg té realització fonètica.

Així a la vista de

els dilluns
els diumenge_s

direm que el plural de 'dilluns' és indicat amb la marca zero, per contrast amb 'els diumenges' en què n'hi apareix una d'explícita.

Anàlogament direm que en llatí 'puer' és un nominatiu amb marca zero (per contrast amb els altres casos (puer_i, puer_os...) o amb 'domin_us', en què el nominatiu rep la marca '_us'.

 

Tipologia morfològica

Les llengües varien molt pel nombre d'afixos que fan servir. En una mateixa situació una llengua fa servir un afix i una altra un morfema lliure. Comparem

cold_er (anglès)
més fred

En el primer cas tenim un sufix; en el segon, un morfema lliure.

En canvi en la conjugació verbal l'anglès fa servir molts més morfemes lliures que el català:

They will come
Venir_[fut.]_[3a. Pl.] > Vindran.

Podem doncs situar les llengües entre dos extrems, l'analític i el sintètic. L'anglès és una llengua força acostada a l'extrem analític. Vet aquí la llista dels seus morfemes units obligatòriament a un altre (deixant de banda els derivatius):

Plural dels noms day_s dies
Marca de possessiu father's del pare
Comparatiu d'alguns adjectius

cold_er
cold_est
més fred (que)
(el) més fred
Present, tercera persona del singular walk_s (ell) camina
Passat walk_ed va caminar...
Participi present walk_ing caminant, que camina
Paricipi passat walk_ed caminat

El xinès ocupa un lloc extrem, amb una morfologia molt escassa.

Anant cap a l'extrem de les llengües sintètiques, trobaríem llengües com l'hongarès o el llatí. En hongarès el possessiu, que en català és un morfema lliure, és un afix unit al nom:

autó_m el meu cotxe
autó_nk el nostre cotxe
autó_tok el vostre cotxe

En llatí trobem que els noms resolen amb una marca de Cas allò que el català resol amb preposicions:

domin_us (el) senyor
domin_orum dels senyors
domin_o al senyor

I els verbs incorporen una marca de veu, a diferència del català, que ho fa amb un auxiliar o amb el pronom 'se':

vide_t veu
vide_tur es veu, és vist

Des d'un altre punt de vista, pot succeir que els afixos - pocs o molts - siguin semànticament simples o, al contrari, que resultin de la fusió de diversos significats.. Des d'aquest punt de vista distingim entre llengües aglutinants (en què els morfemes es distingeixen tothora) i fusionals (en què la distinció és semàntica, però sense límits clars entre els morfemes).

Una llengua acostada a l'extrem aglutinant és el turc:

kedi_leri_n_in
del gat d'ells

I acostat a l'extrem fusional hi ha el llatí, especialment en la conjugació:

amabitur
ell serà estimat

 

Morfologia derivacional

Molt sovint es dona el fet que una paraula deriva d'una altra. Això significa que afegint afixos a una paraula primitiva n'obtenim d'altres de derivades, amb significats afins però ben diferenciats, i potser fins i tot pertanyents a una classe de paraules diferent de la de la primitiva:

ferro ---> ferrer
alt ---> altura
aliar ---> aliança
bosc ---> boscà
malalt ---> malaltís
rondinar ---> rondinaire
fàstic ---> fastiguejar
dèbil ---> debilitar
fort ---> fortament

En general els fenòmens de derivació són diferents dels de la morfologia flexiva, i els afixos que s'hi fan servir són més diversos i menys productius individualment; això significa que per a una mateixa idea n'hi ha uns quants de diferents, i no hi ha manera de predir quin és l'adequat en cada cas:

martell martell_ejar *martell_ificar *martell_itzar
mite *mit_ejar mit_ificar *mit_itzar
alfabet *alfabet_ejar *alfabet_ificar alfabet_itzar

Els afixos derivacionals són més 'interns' que els flexius, que son més 'perifèrics':

establir establi_ment establi_ment_s

De tota manera, els límits entre tots dos fenomens no són absoluts. Considerem el sufix '_ing' de l'anglès:

I am reading (forma verbal, i per tant exemple de 'flexió')
A reading exercise (nominalització d'un verb, i per tant 'derivació')

La derivació pot haver-se produït en fases anteriors de la llengua, i els derivatius que la van produir poden haver-se emmascarat fins al punt de fer dubtar si ens trobem davant un veritable derivat o davant dues paraules emparentades històricament:

calb
calvície

De vegades la mateixa arrel funciona de dues maneres diferents. Per exemple 'sal' és un nom que, com a tal, forma el plural 'sals' i, sense l'addició de cap derivatiu, funciona com arrel verbal, i per tant dona lloc a formes com ara 'salo', 'salem', 'salaríeu','salin'...

Algunes vegades es donen només canvis mínims; per exemple en anglès hi ha molts parells nom/verb que es diferencien per la posició de l'accent:

protest protesta (N)
protest protestar (V)

 

Composició

La composició consisteix en la unió de dos o més morfemes lèxics:

guarda_barrera
para_brisa
aigua_neu

Hi ha, a més, compostos cultes formats directament a partir d'arrels antigues, gregues o llatines en el cas de moltes llengües europees, que no es fan servir per separat:

hemato_crit
electrò_lisi
esterno_cleido_mastoideu

Un cop format el compost, és susceptible d'adoptar formes flexives o derivació:

entero_coc_s
meta_morf_itz_ar

Algun dels elements del compost pot estar marcat gramaticalment en relació a l'altre. Per exemple, en alemany és molt freqüent formar compostos de dos noms en què el primer rep el Cas genitiu:

Bunde_s_republik
República Federal.

L'ús de la composició divergeix molt d'una llengua a una altra. Un bon exemple d'ús molt abundant de la composició és el xinès. Aquesta llengua té fama de tenir moltes paraules monosil·làbiques; en realitat és més exacte dir que la immensa majoria dels morfemes lèxics són monosil·làbics i que la gran majoria de paraules resulten de la composició de dos morfemes:

bāngzhù = ajudar
péngyou= amic

Afí a la composició hi ha el fenomen conegut amb el termes francès portemanteau (=penja-roba), que consisteix en la unió de dos fragments arbitraris de paraula com si fossis dos morfemes, sense que en realitat ho siguin:

anglès sm_og smoke + fog boira de contaminació
català cata_nyol català + espanyol català farcit de castellanismes
francès del Quebec clav_ardage clavier + bavardage xerrameca via teclat

Encara que similar a la fusió de morfemes, se n'hauria de separar com a fenomen diferent: la fusió de morfemes és evolutiva i no intencional:

pel
per + el

El portemanteau, en canvi, és intencional.