Morfosintaxi comparada

 

Marques funcionals

El català fa servir preposicions per a introduir una gran varietat de complements del verb:

clavar els claus amb el martell
Fer-ho sense el teu suport
He donat el llibre a la teva germana
Pledejaré contra tu

Moltes altres llengües fa servir un procediment anàleg:

Anglès with fill the glass with water omplir el vas amb aigua
  at he was never at home [Ell] no era mai a casa
Francès sur un cirque s'est installe sur la place s'ha instal·lat un circ a la plaça
  de je descends de cette voiture baixo d'aquest cotxe
Italià da vengo dalla costa vinc des de la costa
  senza parla senza fine parla sense fi

El camp semàntic de les preposicions és molt idiosincràtic de cada llengua, i costa molt als forasters aprendre'n l'ús correcte, que sovint depèn del verb al qual complementen.

En moltes llengües les preposicions presenten afinitats amb els adverbis. En anglès molts adverbis fan la doble funció:

Come in! Entra!
This book was not in the box Aquest llibre no era a la caixa

D'altres, com l'espanyol, fan locucions preposicionals (és a dir, equivalents a preposicions) combinant un adverbi i una preposició:

Nosotros comeremos después.
Nosotros comeremos después de las diez.

Algunes llengües fan servir preposicions compostes, com el català:

Aquest paquet deu ser per a mi.

L'abast de les funcions sintàctiques que requereixen una preposició és molt variable. No solen requerir preposició el subjecte i l'objecte directe:

La Maria feia el sopar

Però hi ha excepcions: en espanyol els objectes directes de persona porten la preposició 'a'.

Mató a sus enemigos
Mató todos los insectos

En moltes llengües, els complements de temps - en contrast amb els de lloc - no porten preposició:

Crec que aquell estiu a la platja no vam dormir gens.

La construcció 'preposició + nom' la retrobarem en parlar dels complements del nom.

 

Preposicions

El català fa servir preposicions per a introduir una gran varietat de complements del verb:

clavar els claus amb el martell
Fer-ho sense el teu suport
He donat el llibre a la teva germana
Pledejaré contra tu

Moltes altres llengües fa servir un procediment anàleg:

Anglès with fill the glass with water omplir el vas amb aigua
  at he was never at home [Ell] no era mai a casa
Francès sur un cirque s'est installe sur la place s'ha instal·lat un circ a la plaça
  de je descends de cette voiture baixo d'aquest cotxe
Italià da vengo dalla costa vinc des de la costa
  senza parla senza fine parla sense fi

El camp semàntic de les preposicions és molt idiosincràtic de cada llengua, i costa molt als forasters aprendre'n l'ús correcte, que sovint depèn del verb al qual complementen.

En moltes llengües les preposicions presenten afinitats amb els adverbis. En anglès molts adverbis fan la doble funció:

Come in! Entra!
This book was not in the box Aquest llibre no era a la caixa

D'altres, com l'espanyol, fan locucions preposicionals (és a dir, equivalents a preposicions) combinant un adverbi i una preposició:

Nosotros comeremos después.
Nosotros comeremos después de las diez.

Algunes llengües fan servir preposicions compostes, com el català:

Aquest paquet deu ser per a mi.

L'abast de les funcions sintàctiques que requereixen una preposició és molt variable. No solen requerir preposició el subjecte i l'objecte directe:

La Maria feia el sopar

Però hi ha excepcions: en espanyol els objectes directes de persona porten la preposició 'a'.

Mató a sus enemigos
Mató todos los insectos

En moltes llengües, els complements de temps - en contrast amb els de lloc - no porten preposició:

Crec que aquell estiu a la platja no vam dormir gens.

La construcció 'preposició + nom' la retrobarem en parlar dels complements del nom.

 

Postposicions

S'ha escolat per l'aigüera
S'ha escolat aigüera avall

El mot 'avall' de la segona frase fa, en relació a 'aigüera', un paper anàleg al que hi fa 'per' en la primera. Aquesta mena de construccions és, tanmateix, marginal en català.

Hi ha llengües, però, en què aquesta és la norma general: en comptes de preposicions hi ha postposicions, és a dir, marques funcionals que sempre van darrere el sintagma nominal que regeixen. Un exemple de llengua amb postposicions és el basc:

mendi (una) muntanya
mendi_ren d'(una) muntanya
mendi_ri a (una) muntanya (complement indirecte)
mendi handi_taruntz vers una gran muntanya

Notem com els morfemes 'ren', 'ri' i 'taruntz' no es posen davant el sintagma nominal, sinó darrere.

Algunes vegades coexisteixen preposicions i postposicions en la mateixa llengua; és el cas del suec, que, bé que és fonamentalment una llengua amb preposicions, té tanmateix una postposició, l'anomenat genitiu saxó, _s:

Karl den store _s liv
Carles el Gran de vida

Que el genitiu saxó és una postposició i no una marca de Cas queda justificat pel fet que es postposa al conjunt del sintagma nominal, no pas sempre al nom; es tracta doncs d'una situació paral·lela al de les preposicions avantposades no pas al nom sinó al conjunt del sintagma nominal.

Aquest mateix fet es dóna en d'altres llengües germàniques, com ara l'anglès:

John_ 's father
John_ de pare

the king of England_'s
del rei d'Anglaterra

 

Marques de Cas

Les marques de Cas afecten primàriament als noms i als pronoms (En general més als segons que als primers). En els textos de lingüística és habitual escriure 'Cas', amb majúscula, quan es vol expressar el terme tècnic, per diferenciar-ho de l'ús genèric de la paraula 'cas'.

Tot i les afinitats entre els sistema de Casos i el de preposicions o postposicions, són també notables les diferències:

1) El Cas és un afix, és a dir, un morfema unit indissociablement al nom; les preposicions i les postposicions, en canvi, són, morfemes perifèrics al sintagma nominal, que poden estar o no en contacte amb el nom. Podem veure el contrast amb un exemple del basc:

Dirutza aundi_aren jabe zeraten
Riquesa gran_de amo sou

La postposició _aren va darrere l'adjectiu aundi perquè aquest element és el darrer del sintagma nominal; però si no hi hagués l'adjectiu aundi s'uniria a dirutza: dirutzaren. En un sistema amb Casos, en canvi, els morfemes de Cas van units al nom (i potser, per concordança, amb els adjectius, demostratius, etc.), independentment de la posició d'aquest.

2) En cas de coordinació, les marques de Cas no es poden reduir a una de sola. En llatí:

Senat_us Popul_us_que Romanus
El Senat i el Poble Romà

Les preposicions i postposicions, en canvi, solen poder-se reduir a només una, especialment en el cas de les frase curtes:

amb la dona i els nens = amb la dona i amb els nens.

3) En les llengües amb marques de Cas, molt sovint els noms (i altres termes afectats) es distribueixen en grups de declinacions, en què els afixos són diferents. Així en llatí hi ha cinc marques de genitiu singular, '_ae', '_i', '_is', '_us' i '_ei', corresponents a cinc models de declinació. Les preposicions i postposicions presenten, a tot estirar, fenòmens fonètics de contacte:

de ferro
d'alumini

4) En moltes llengües les marques de Cas donen lloc a concordances, com es veu en l'exemple inicial del txec o en l'exemple llatí

amic_orum tu_orum
dels teus amics

Malgrat això, hi ha llengües que posen restricció a l'excés de concordances amb fenòmens de dissimilació: és el cas de l'alemany.

5) No és fiable, en canvi, la distinció basada en el fet que els termes s'escriguin junts o separats, ja que això depèn de fenòmens fonètics de contacte i en darrer terme de convencions ortogràfiques.

 

El Cas en els pronoms

En general, els pronoms són més proclius al sistema de Casos que no pas els noms.

Així, en català, que és una llengua sense Casos, els pronoms personals tenen tanmateix diverses formes que corresponen a diverses funcions sintàctiques. D'una banda hi ha els pronoms forts (usats com subjecte i darrere preposició):

jo mi
tu  
ell, ella  
nosaltres  
vosaltres  
ells, elles  

Hi ha, a més, una sèrie completa de pronoms clítics: n'hi ha un per a cada pronom personal de primera i segona persones, i dos [acusatiu i datiu] per als de tercera. Hi ha, a més, els clítics 'ho' [3 sg n], 'hi' [locatiu o datiu], 'ne' [ablatiu o partitiu] i 'se' [3 reflexiu]. Cada clític pot tenir fins a quatre formes, que s'usen segons un complex conjunt de regles de fonètica sintàctica.

- A qui ho he de donar?
- A mi, però no m'ho donis fins demà.

En anglès: els pronoms personals presenten contrastos com ara

he nominatiu
him objectiu

No falten, però, llengües en què l'ús de Casos i de preposicions o postposicions és el mateix per a noms i pronoms. En finès, per exemple, els 15 morfemes de Cas propis dels noms són emprats també pels pronoms personals (amb algun canvi al·lomòrfic). Vegem alguns Casos de 'kirja' ('llibre') i 'minä' ('jo'):

Nominatiu kirja minä
Genitiu kirja_n minu_n
Inessiu kirja_ssa minu_ssa
Elatiu kirja_sta minu_sta
Il·latiu kirja_an minu_un

Es tracta d'un bon exemple de la transició que hi ha entre les postposicions i els sistemes de Casos.

 

Nombre de Casos

Les llengües amb Casos varien molt pel que fa a quants en tenen. El nombre mínim és de 2 (altrament, és clar, no es podria parlar de Cas).

Aquests dos Casos mínims són

Els exemples que venen a continuació il·lustren altres casos de diverses llengües. Amb força regularitat els casos que s'esmenten en primer lloc són més probables. No hi ha, per exemple, gaire llengües que tinguin un instrumental i no tinguin un datiu.

L'àrab té tres Casos, nominatiu, acusatiu i genitiu. Vegem com a exemple les formes (en singular) del mot 'qamar' ('lluna'):

Nominatiu qamar_u
Acusatiu qamar_a
Genitiu qamar_i

L'alemany en té quatre; afegeix als anteriors el datiu. Es tracta, però, d'un sistema amb moltes coincidències entre uns casos i altres. A continuació presentem la declinació de 'Vater' ('pare') en singular:

Nominatiu Vater
Acusatiu Vater
Genitiu Vater_s
Datiu Vater

(La notòria insuficiència d'aquesta uniformitat en els noms és compensada per les més riques declinacions dels articles, dels demostratius i dels adjectius que els acompanyen).

El grec clàssic en tenia 5; afegia als anteriors un vocatiu. Les formes singulars de 'lógos' ('paraula') són les següents:

Nominatiu lógos
Vocatiu lóge
Acusatiu lógon
Genitiu lógou
Datiu lógō

El llatí en tenia encara un més, l'ablatiu, que indica procedència; el txec té un locatiu, que indica lloc, i un instrumental, que indica instrument.

El finès en té 15. I s'ha assenyalat, com a llengua amb un nombre excepcional de casos, el tabassaran, llengua del Dagestan (Rússia), amb 53, tot i que alguns lingüistes discuteixen aquesta dada.

Per molt nombrosos que siguin els Casos en una llengua - i normalment no ho són gaire - , no abasten a omplir totes les necessitats de distinció semàntica; per aquest motiu els sistemes de Casos coexisteixen sovint amb l'ús de preposicions o postposicions. Era el cas del llatí:

Essedari_os ex silv _is emittebat
Combatent_a_carro_[Ac. Pl.] des_de bosc_ [Abl. Pl.] enviava

Anàlogament, el turc combina casos i postposicions:

Bazen _ten sonra sinema _ya gidiyoruz
Algunes_vegades treball _[Ablatiu] després cinema a anem

Moltes llengües amb casos distribueixen el noms - i els determinants i els adjectius - en nombrosos models de declinació, però aquest és un aspecte que es veurà amb més detall en tractar de la morfologia d'aquestes paraules.