Morfosintaxi comparada

 

Introducció

La lingüística

La lingüística pretén explicar el màxim nombre de fenòmens amb el mínim nombre possible de principis. Aquesta fita s'assoleix en dues fases: primer cal anotar escrupolosament el màxim nombre de fenòmens, i sistematitzar-los; això implica crear una terminologia amb definicions precises, i aquest sol fet ja comporta una primera clarificació: en esforçar-nos a destriar com són de diferents les coses ens trobem forçats a captar allò que tenen d'igual. Finalment ve la fase explicativa: cal donar compte amb el mínim possible de recursos el màxim possible de fets.

Mirarem de seguir aquests dos propòsits de la manera més simple possible, evitant l'excés de tecnicismes.

 

Criteris

La descripció d'una llengua exigeix el desenvolupament paral·lel d'unes certes dosis de teoria. Donada la ja indicada finalitat d'aquestes notes, defugirem els excessos teòrics, sense caure però en el simplisme que fa més nosa que servei. És un equilibri difícil, però que no hem volgut defugir.

Tots els punts són il·lustrats amb exemples. Com a norma general, hi hem fet servir traduccions paraula a paraula; són molt més il·lustratives i, atesa la simpliditat de les frases triades, el lector pot recompondre amb facilitat la traducció més precisa sense gaire dificultat. En uns pocs casos, però, hem afegit una traducció literària, és a dir, normal, a la traducció mot a mot.

No ens hem limitat a traduir les paraules senceres: una part essencial de la descripció lingüística és ocupada per la fragmentació de la paraula en morfemes constituents. Com es justificarà en parlar de la morfologia, sovint els morfemes queden molt més ben definits per una indicació semàntica esquemàtica que no pas per un fragment de paraula - un morfema - que, tret del seu context, podem trobar sota una forma totalment diferent en un context diferent. Per aquest motiu alternarem les formes d'anàlisi:

nens: nen_s = nen_[Pl.]
sortíem: sort_í_em = sort_[Impf.]_[1a Pl.]

Ha de quedar clar que les dues formes de presentació són equivalents: en les primeres insistim en la forma i en les segones en el significat. Atesa l'omnipresència de '_s' com marca de plural en català, en el primer exemple preferirem la forma 'nen_s'. Però si notem l'anomalia que representa l'anàlisi 'sort_í_em' quan comparem aquest forma amb l'homòloga d'un altre verb com ara 'cant-àv-em', queda justificat a bastament que en aquest segon exemple preferirem la forma 'sort_[Impf.]_[1a Pl.]'.

 

Signes convencionals

Sempre que fragmentem una paraula en morfemes, separarem aquests amb el guió baix:

mar_s
dir_[Impf.]_[2a Sg] = deies

Sempre que indiquem un morfema per la seva càrrega semàntica, enclourem aquesta entre claudàtors:

dir_[Impf._2a Sg] = deies
domin_[Gen. Pl.] = dominorun ('dels senyors' en llatí)
good_[Superlatiu] = best ('el millor' en anglès)

Pel que fa a les abreviatures de termes gramaticals, es fan servir les següents:

N Nom
V Verb
A Adjectiu qualificatiu
ADV Adverbi
P Preposició
Nom. Nominatiu
Ac. Acusatiu
Abs. Absolutiu
Erg. Ergatiu
Dat. Datiu
Gen. Genitiu
M. Masculí
F. Femení
Nt. Neutre
Sg. Singular
Pl. Plural
1a, 2a, 3a. Primera persona, segona persona, tercera persona
Pres. Present
Impf. Imperfecte, impefectiu
Pf. Perfecte, perfectiu
Fut. Futur
Psv. Passiva

Tots els altres termes gramaticals s'escriuen amb totes les lletres.

L'asterisc (*) indica que una paraula o una construcció és anòmala des d'algun punt de vista.