Morfosintaxi comparada

 

Interrogació

Les oracions interrogatives tenen per finalitat establir la realitat d'un determinat esdeveniment, situació o estat o algun detall d'una cosa que es dona per feta.

Les primeres es responen amb un 'sí' o un 'no'; les segones exigeixen un interrogatiu en la pregunta (qui?, què?, on?, quan?...) i una resposta específica, que consisteix generalment en un sintagma sencer (nominal, adjectival, preposicional, adverbial...).

Del primer tipus d'interrogatives en diem polars:

Vas anar al cinema ahir al vespre? (Sí / No)

Del segon tipus d'interrogatives en diem 'de contingut':

Què compraràs aquesta tarda? (un jersei...)
De quin color era la corbata? (vermella...)
Com t'agrada la carn? (amb moltes espècies...)

 

L'entonació en la interrogació

En català diem

Té gana
Té gana?

La diferència entre les dues frases rau exclusivament en l'entonació, que és així l'única marca que separa la primera oració, enunciativa, de la segona, interrogativa.

Pràcticament en totes les llengües les interrogatives tenen una entonació diferent. Però això no vol dir que el canvi d'entonació sigui l'únic i ni tan sols el principal mètode per a distingir-les; sovint hi concorren altres procediments. Així doncs allò que és realment rellevant per a la diferenciació entre unes llengües i les altres és justament la naturalesa i l'abast dels altres procediments caracteritzadors.

Aquests altres procediments emprats són:

Canvi d'ordre dels constituents
Presència d'un morfema interrogatiu unit al verb
Presència d'una partícula interrogativa en l'oració

 

Canvis d'ordre en les interrogatives polars

Moltes llengües marquen les interrogatives polars amb un canvi d'ordre dels elements. Així, per exemple, l'alemany, que és una llengua SVO, construeix les interrogatives amb l'ordre VSO:

Wir kommen heute an  
Nosaltres venim avui [Part. Sep.] (= arrribem avui)

però

Kommen wir heute an?

 

Partícules interrogatives

En català podem dir, d'una manera pràcticament equivalent,

Tens gana?
Que tens gana?

La diferència entre les dues expressions rau en l'absència o la presència de 'que', que en el segon exemple fa de partícula interrogativa, un dels diversos valors que té aquest morfema.

De les llengües que tenen una partícula interrogativa, n'hi ha unes en què aquesta és optativa, com en català; en d'altres, en canvi, és obligatòria, com en japonès:

Kore wa hon desu ka
Això [Tòp.] llibre és [Interrog.]

Quan hi ha partícula interrogativa, la seva posició acostuma a ésser fixa; en el darrer exemple del japonès veiem que es situa al final. En català, en canvi, si n'hi posem, l'hem de col·locar al principi:

Que t'ha tornat el llibre, en Joan?

En basc hi ha una partícula interrogativa, 'al' (que també funciona com a verb en altres contextos); es col·loca immediatament davant el verb auxiliar:

Askotan etortzen al zerate?
Moltes_vegades venir que_potser feu?

També el morfema interrogatiu s'incorpora de vegades al verb. El turc ens en subministra un exemple:

Gel _iyor mu_ ydu_ nuz?
Veni _nt [Interrog.] [Passat] [2a. Pl.]?

 

Algunes complexitats

Cal remarcar determinades complexitats degudes a incompatibilitats de concurrència de determinats morfemes. En anglès, per exemple, els verbs amb morfemes de temps i aspecte són incompatibles amb la fórmula interrogativa simple (Només els verbs modals accepten la marca d'interrogació per inversió. En tots els altres casos, cal recórrer a un auxiliar:

Will they be in England next month ?
[Futur] ells ésser a Anglaterra vinent mes ?

Però

Do you go to your office ?
[Aux.] tu anar a [la teva] oficina ?

El canvi d'ordre entre subjecte i verb, l'avantposició del pronom interrogatiu i l'ús de l'auxiliar 'do' fan especialment enrevessades algunes oracions interrogatives de l'anglès:

Where did that little green man say he was from?
On [Aux.] aquell petit home verd dir ell era de?

 

Respostes Sí/No

La resposta habitual a una interrogativa polar sol ésser 'sí' o 'no':

- Saps qui ha vingut?
- No.

Alternativament podem donar una resposta com la següent:

- Has vist qui acaba d'entrar?
- Ho he vist

La base d'aquest segon sistema és la repetició del verb, en forma afirmativa o negativa, segons calgui.

I en ocasions solemnes podem acumular els dos procediments:

- Acceptes l'Anna-Maria per esposa?
- Sí, l'accepto.

Hi ha llengües que no tenen equivalents exactes de les respostes sí i no, i hi és obligatòria la repetició del verb, en forma afirmativa o negativa, com en el segon procediment suara indicat. N'és un exemple el gaèlic d'Irlanda:

An bhfuil sa bhaile ? Tá / Níl
Que és ella a casa ? És / No_és

En les llengües que tenen equivalents de les respostes 'sí' i 'no', pot succeir que la negació en la resposta sigui el mateix morfema que en la negació oracional:

No, no l'he vist

En d'altres llengües, però, es tracta de morfemes diferents. Així, en francès, es distingeix entre 'ne', que serveix per fer negativa una oració, i 'non', que representa la negació sintètica o d'una sola paraula:

Non, je ne regrette rien
No, jo no lamento res

El mateix passa en anglès amb 'not' i 'no'.

Algunes llengües afegeixen un tercer terme que serveix per a donar una resposta afirmativa a una pregunta negativa. És el cas del 'doch' alemany:

Ist dein Vater nicht hier? - Doch, er ist hier
És el_teu pare no aquí? - Al_contrari, ell és aquí

 

Pronoms interrogatius

 

Les interrogatives de contingut reclamen la presència d'un pronom interrogatiu ('qui?', 'què?', 'quan?', 'on?'...) o un adjectiu interrogatiu ('quin?'). Molt sovint aquests termes són anomenats interrogatius 'wh', denominació basada en la reiteració de les lletres 'wh' en els corresponents termes anglesos ('who?', 'what?', 'when?', 'where?', 'which?'), però és preferible dir-ne en conjunt interrogatius de contingut. Totes les llengües tenen conjunts anàlegs.

L'interrogatiu substitueix el terme esperat en la resposta, però no necessàriament en el mateix lloc on s'espera la resposta. Vegem-ne exemples en cataà, en turc i en suec:

Qui va venir ahir?
En Joan [va venir ahir]

kitabı nerede biraktın?
llibre_[Ac. Det.] on has deixat?

vilken bok läser du?
quin llibre llegeixes tu?

La presència d'un adjectiu o d'un pronom interrogatiu limita la necessitat d'altres recursos per a indicar el caràcter interrogatiu. Tot amb tot, moltes llengües també recorren a l'entonació per a indicar la interrogació de contingut. I algunes fan servir a més una partícula interrogativa; és el cas del japonès:

John wa nani o kaimashita ka?
Joan [Tòp.] què [C.D.] ha_comprat [Interrog.]

En moltes llengües els interrogatius serveixen també per a altres propòsits, com a pronoms relatius o indefinits.

 

Moviments en les interrogatives

Si comparem les dues frases catalanes

He comprat un vestit
Què has comprat?

veiem que en el primer cas el complement directe va darrere el verb, mentre que en el segon, pel fet de ser un pronom interrogatiu, passa al davant. També hi passaria si tingués una altra funció, com ara a

Amb què has tret la taca?

En català, doncs, la norma és col·locar el pronom interrogatiu al principi de l'oració. És cert que podem dir

Has comprat què?

però aquesta forma es circumscriu a situacions especials, per exemple si no hem entès bé allò que ens diuen o si volem manifestar estranyesa, etc.

D'una manera general, hi ha dos tipus de llengües: en unes, es produeix el moviment descrit; en d'altres no.

El xinès és un exemple de llengua en què el pronom interrogatiu ocupa el mateix lloc que ocuparia un sintagma nominal no interrogatiu amb la mateixa funció sinàctica:

Ni kanjian le shei?
Tu veus [Perf.] qui?

En d'altres llengües l'interrogatiu va al costat del verb; és el cas d'una de les dues construccions possibles en hongarès:

János_t ki hítva fel ?  
Joan_[Ac.] qui cridar amunt ? (=telefonar)

En les llengües en què les interrogatives tenen un canvi d'ordre (entre subjecte i verb, per exemple) i alhora col·loquen al principi el pronom interrogatiu, és freqüent que els dos fenòmens s'acumulin. N'és un exemple l'alemany:

Was suchen Sie da unter dem Sofa?
Què busca vostè aquí sota el sofà?