Morfosintaxi comparada

 

Coordinació

En la subordinació, una oració depèn d'una altra de principal i juga un paper sintàctic en relació a la principal. En la coordinació, en canvi, es vinculen en termes d'igualtat jeràrquica dos o més sintagmes:

En Joan i la Maria
Una vall ampla i fèrtil
La pobra noia reia i plorava alhora
La fàbrica havia tancat les portes i el silenci es va apoderar de l'entorn

Es consideren tres tipus bàsics de coordinació:

(La coordinació copulativa també es pot anomenar 'conjunció', però en la tradició gramatical catalana aquest terme es reserva només a un tipus de paraula).

La coordinació també pot ésser negativa:

Ni or ni plata
La culpa no és d'ell, sinó teva

La igualtat jeràrquica en els termes de la coordinació no sempre equival a una coordinació semàntica. Considerem

Llegia i alhora escoltava música
Escoltava música i alhora llegia

on no hi ha cap matís semàntic notable que diferenciï les dues oracions precedents. En canvi, a

Va morir la seva dona i ell ja no va fer res més de bo

difícilment podríem fer una permuta de les dues oracions, sinó explicitàvem alhora el caràcter causal o temporal que té la primera:

* Ell no va fer res més de bo i va morir la seva dona
No va fer res més de bo des que va morir la seva dona.

 

Conjuncions coordinants

En català col·loquem les conjuncions coordinants entre les dues unitats que coordinem:

Plou i fa sol
Estudies o treballes?

Aquesta és la pràctica més generalitzada. Per exemple, en anglès,

The courts are under water and we cannot play tennis
Les pistes són plenes d'aigua i no podem jugar a tennis.

I en irlandès:

múinteoirí agus daoine eile ann freisin
Hi ha mestres i altra gent allà també

Però no manquen desviacions d'aquest sistema. Així, en llatí, al costat de la coordinació amb 'et', paral·lela a la catalana, hi havia la coordinació amb el sufix 'que', que es postposava a la primera paraula del segon membre de la coordinació:

Senatus Populus _que Romanus
Senat Poble _i Romà

Arma virum _que cano
Armes home _i canto

La coordinació permet la supressió d'una part d'un sintagma quan es pot deduir del context:

Els enemics van abandonar les armes i van fugir corrents.

on entenem, sense cap dificultat, 'i els enemics van fugir corrents'.

 

Dues conjuncions

En alguns casos fem servir dues conjuncions, una amb cada membre de la coordinació:

O me'n vaig ara mateix o faré tard.

Anàloga és la duplicació d''et' en llatí:

Hoc fieri et oportet et opus est
Això ésser_fet i és_convenient i necessari és

En ocasions les conjuncions són diferents. En anglès,

He is either drunk or mad
Ell és o borratxo o boig

 

Juxtaposició

Molt afí a la coordinació és la juxtaposició. Podem dir, gairebé indistintament

Tu mira per aquí, jo miraré per allà
Tu mira per aquí i jo miraré per allà

També en llatí, com ho mostra la famosa i tàcita frase de Cèsar:

Veni, vidi, vici
Vaig venir, vaig observar, vaig vèncer

En la primera de les construccions i en les dues darreres no hi ha enllaç explícit entre les oracions: es tracta d'una juxtaposició d'oracions: això vol dir justament que les posem juntes, sense enllaç.

El que en unes llengües és una possibilitat entre d'altres, en d'altres llengües és l'unica manera de coordinar. És el cas del kawaiisu (llengua dels Estats Units):

Igakinaina kakarinaina
Va_entrar [i] va_seure

Ens trobem doncs en una frontera difusa amb la serialització de verbs.