Morfosintaxi comparada

 

Concordances verbals

En moltes llengües els noms (i els pronoms) tenen formes morfològiques diferents segons el gènere, el nombre i d'altres. En català, per exemple, distingim entre

nen (masculí singular)
nena (femení singular)
nens (masculí plural)
nenes (femení plural)

Hi ha llengües en què aquests morfemes modificadors del nom tenen una rèplica en el verb. Continuant amb l'exemple del català, el verb també posseeix marques de nombre - singular i plural -, però no de gènere - masculí i femení -, llevat del participi. Per al verb 'jugar' tenim, entre d'altres, les formes

juga (singular)
juguen (plural)

Les llengües varien per l'abast que donen a aquesta inclusió del nombre i altres modificadors nominals en la morfologia del verb.

Anomenem concordança la coincidència obligatòria - no pas casual - de les marques nominals i de les verbals:

El nen juga
Els nens juguen

En aquest cas particular la concordança es deu a la funció sintàctica del nom o pronom - subjecte - en relació al verb. Que és tant com dir que la concordança ens identifica - o si més no ens ajuda a identificar - el subjecte.

(La concordança entre nom o pronom i verb és només un dels casos de concordança; en veurem més).

Si els verbs d'una llengua no tenen variacions morfològiques homòlogues de les nominals, és evident que no hi pot haver concordança. És el cas del japonès:

kaimasu
compro, compres, compra, comprem, compreu, compren

Molt proper és l'anglès, que només marca la tercera persona del singular i encara només en el present:

walk Present, totes les persones excepte 3a singular
walk_s Present, 3a singular
walk_ed Passat, totes les persones

Per tant l'anglès és una llengua molt pobra en concordances.

La descripció de les concordances exigeix la descripció semàntica i morfològica de les variants nominals i pronominals, i les condicions sintàctiques que fan possible la concordança. Ara només ocuparem d'aquest darrer aspecte.

 

Concordança subjecte-verb

La concordança més estesa entre les llengües és la que es dona entre el subjecte i el verb.

És el cas del català, en què el subjecte i el verb concorden en persona i en nombre. Considerem les oracions

Aquesta tarda en Joan ha anat al cinema
Aquesta tarda la Maria i en Joan han anat al cinema
Aquesta tarda nosaltres anirem al cinema

En català hi ha, a més, una concordança de gènere en els temps compostos de participi:

La casa fou destruïda durant la guerra

Anàlogament, en anglès tenim

I work at home
Mary works at home

En d'altres llengües aquest fet es dona amb els anomenats classificadors: és el cas del suahili, en què el subjecte i el verb concorden en classificador:

Wa_ geni wa_ liingia katika nyumba kubwa
[Classif. Pl.]_ visitant [Classif. Pl.]_ van_entrar a casa gran

En les llengües eslaves algunes formes verbals tenen variacions de gènere; en aquest cas s'hi dona una concordança en gènere. En txec, per exemple,

Petr hledal Vlastu = En Pere buscava la Vlasta
Vlasta hledal_a Petra = La Vlasta buscava en Pere

 

Concordança o substitució

Molt sovint el verb presenta marques de concordança no pas amb un element present en l'oració, sinó amb un element absent de l'oració: no hi és, però s'hi sobreentén. Comencem amb un exemple en català:

Aquesta tarda he anat al cinema
Aquesta tarda jo he anat al cinema

El primer enunciat és més normal que el segon, llevat que vulguem posar èmfasi en el fet que he estat jo i no pas un altre.

I això no solament en primera persona, que no dona lloc a gaire equívocs, sinó també en les altres persones. En un context pragmàtic en què fos segur que parlem d''en Joan', podríem dir

Aquesta tarda ha anat al cinema

en què la forma verbal ens fa recuperar un subjecte qualsevol de tercera persona del singular, però que per context assimilem a 'en Joan', sense ni tan sol posar-hi un nom ni un pronom.

Aquest fenomen és prou freqüent com per merèixer un nom descriptiu propi: parlem de llengües pro-drop, és a dir, que deixen caure el pronom quan la presència d'aquest no és estrictament necessària semànticament.

Ben diferent és el cas de l'anglès o del francès, en què la presència d'un subjecte explícit és imprescindible, fins al punt que els verbs sense subjecte lògic n'exigeixen un de purament gramatical:

It's raining
Il pleut
Plou

Generalitzant, la presència d'un subjecte explícit per al verb i d'un morfema interior de concordança dóna lloc a quatre situacions possibles, segons que siguin presents tots dos, només l'un, només l'altre, o cap dels dos. En algunes situacions d'algunes llengües és obligatòria la selecció d'una sola d'aquestes quatre estructures possibles; en d'altres, la tria és optativa entre dues o més estructures.

a) Sintagma exterior i morfema interior ambdós presents

Amb caràcter obligatori és el cas de l'alemany:

Ich esse jede Woche zweimal bei mainem Onkel. Cada setmana dino dues vegades a casa del meu oncle.
Wir esse_n jede Woche zweimal bei mainem Onkel. Cada setmana dinem dues vegades a casa del meu oncle.

En menor mesura, és també el cas de l'anglès, però la pobresa morfològica del verb ho redueix a la tercera persona del singular només:

This pencil belong_s to Mr Harris
Aquest llapis pertànyer_[3a Sg.] a senyor Harris

En català, com hem vist, és optatiu, llevat que es produeixi indeterminació.

b) Sintagma exterior present i morfema interior absent

Aquesta és la situació general en anglès amb els verbs en passat, en els verbs en present fora de la tercera persona del singular i en els verbs auxiliars ('shall', 'will', 'can' ...). En l'exemple següent la forma verbal seria la mateixa fos quin fos el subjecte:

She | Mary | I | They came at the right time
Ella | La Maria | Jo | Ells vaig, vas... venir a l'hora exacta

c) Sintagma exterior absent i morfema interior present

Es dona en les llengües pro-drop, com en l'exemple ja dit del català

d) Sintagma exterior i morfema interior tots dos absents

En principi sembla que aquesta possibilitat té molts inconvenients, ja que ho fia tot a la interpretació que faci l'interlocutor en una situació donada. Una llengua que funciona així és el japonès: les concordances hi són absolutament inexistents i, malgrat això, té una forta tendència a ometre també el subjecte:

- Ikaga desu ka? - Com estàs / esteu...?
- Genki desu - (Estic / estem) bé (de salut)

L'obligatorietat o l'optativitat de les quatre situacions descrites pot ésser encara sensible a diversos factors contextuals. Per exemple, en àrab estàndard el verb concorda en nombre amb el subjecte si l'ordre de l'oració és SVO però no si l'ordre és VSO:

Ra?a_a l_?awlaad_u Zayd_an Va_veure els_nois_[Nom.] Zayd_[Ac.]
L_?awlaad_u ra?a_w Zayd_an Els nois_[Nom.] van_veure_[Conc.] Zayd_[Ac.]

 

Altres concordances

Una altra concordança bastant freqüent es dona entre l'objecte directe i el verb.

En català en tenim una mostra marginal i avui en clar retrocés, no obligatòria, només possible quan l'objecte és un pronom:

No trobo les claus; que les has vist_es?

Hi ha llengües que inclouen més d'una referència a persones gramaticals en el verb. N'és un exemple l'hongarès:

szeret_lek
jo t' estimo

En basc és possible la coexistència d'un complement exterior i d'un morfema sobre el verb que representi aquell complement:

Ni_k Edurne_ri sagar bat eman diot
Jo_[Ergatiu] Edurne_[Dat.] poma una donar [Auxiliar]

en què la forma 'diot' conté tres concordances: amb l'absolutiu, amb l'ergatiu i amb el datiu.

En suahili és possible incloure en el verb un morfema representatiu d'un complement directe:

U_me_ (ki)_leta ki_ tabu
Tu_[Perfecte_] [Classificador]_portar [Classificador]_llibre

I encara hi ha algunes llengües que permeten la inclusió de més concordances, com ara un benefactiu o un instrumental.

Cal notar que tota la casuística sobre la presència de l'element exterior sol, de l'interior sol o de tots dos alhora es reprodueix en tots aquesta casos.

Afí a aquests fets és la duplicació de complements, representats amb un clític i amb un nom alhora. Per exemple, en algunes varietats d'espanyol d'Amèrica són presents alhora el complement directe i el clític corresponent:

Lo vimos a Juan
Vam veure en Joan