Morfosintaxi comparada

 

Àmbits d'estudi

Si intentem fer una primera descripció del fet de parlar, podem afirmar que els parlants d'una llengua disposem d'un conjunt de paraules, que són signes sonors; cada paraula té un significat determinat, i aquestes paraules es combinen posant-les l'una darrere l'altra formant conjunts més amplis, anomenats oracions.

Aquesta visió elemental no es pot mantenir sense afegir-hi moltes modificacions i precisions. I això obre el pas a una sèrie de camps en cada un dels quals la situació no és gens senzilla:

A més, cada un d'aquests aspectes es pot estudiar en un moment determinat (visió sincrònica) o fent referència a l'evolució al llarg del temps (visió diacrònica).

Aquestes notes es centren en la comparació de les morfologies i de les sintaxis sincròniques de les diverses llengües.

 

Arbitrarietat del signe lingüístic

Per què en català diem 'peix' i no 'pez', 'poisson' o 'fish'? Per què diem 'peix' tant si ens referim a l'animal viu en el mar com al que ens mengem fregit? Per què, en canvi, distingim entre 'tarda', 'vespre' i 'nit'? Tothom s'ha fet, en un moment o altre, preguntes d'aquesta mena quan, de gran, afronta l'aprenentatge d'una altra llengua.

La resposta és, en tots els casos: perquè sí. O, si ho preferiu: perquè així ho tenim per costum. Naturalment, si no hi afegíssim res més, aquestes respostes serien molt poc satisfactòries, i semblarien una fugida d'estudi. Però la realitat és que no hi ha cap raó de caràcter fonamental que faci que les coses es diguin com es diuen. Podem, certament, donar explicacions de caràcter històric, i dir que 'peix' deriva del llatí 'pisce(m)'. Però això, per més interessant que sigui, no ens aporta cap argument de necessitat per la qual d'una determinada mena d'animals en diem 'peix' o 'pisce(m)'.

No hi ha més remei que fer la crítica de la pregunta, i per fer-ho hem d'intentar veure que parteix de supòsits erronis, no formulats explícitament. I el que hem de fer és discutir aquests supòsits.

Quan de petits aprenem la nostra pròpia llengua, no ens fem cap mena de pregunta de per què les coses es diuen com es diuen, simplement ho donem per bo, ens hi acostumem, i acabem per sentir l'impuls de considerar - en general d'una manera inconscient - que d'una manera universal hi ha conjunts ben determinats de coses i que cada una té una manera natural o veritable de dir-les: aquest és un supòsit erroni, molt estès entre persones monolingües. Perquè, és clar, els parlants de qualsevol altra llengua poden pensar el mateix - amb idèntica manca d'arguments - de les seves formes de dir.

I encara, si la nostra és una llengua minoritzada, com és encara avui el cas del català, la pressió social ens porta a creure que les pautes de la llengua dominant són les normals, i que les de la nostra llengua, si en difereixen, són rareses; per al tema que ara ens ocupa, el fenomen és bastant similar: on dèiem llengua pròpia, diguem llengua de referència.

Hem de començar doncs dient que no hi ha cap raó de necessitat que lligui, per exemple, el significat de 'taula' - és a dir, la idea que jo em faig d'una taula - amb les formes que adopten els mots respectius en català, espanyol, francès i alemany: 'taula', 'mesa', 'table', 'Tisch'. Fins i tot les onomatopeies - paraules imitatives d'un so no lingüístic - varien de llengua a llengua. Els gats catalans no miolen pas d'una manera diferent que els gats espanyols, però nosaltres els fem dir 'meu' i els espanyols 'miau', i els verbs respectius són 'miolar' i 'maullar'.

Aquesta idea, que pot semblar elemental, fou posada en relleu per Ferdinand de Saussure (1916), en el que constitueix el fonament de la lingüística moderna, i s'estén a altres aspectes que no són el lèxic.

 

Varietat de les llengües

Que en el món hi ha moltes llengües és evident: sense necessitat de viatjar, n'hi ha prou de parar l'orella pels carrers de qualsevol gran ciutat.

La pregunta que sorgeix a continuació és: quantes n'hi ha? Aquesta és una pregunta difícil de respondre, per dos motius:

Per això ningú no pot dir amb exactitud quantes llengües hi ha avui al món; els estudiosos del tema diuen que, d'una manera aproximada, n'hi deu haver entre 4.000 i 6.000.

La implantació d'aquestes llengües és molt diversa. D'una banda tenim una llengua com l'anglès, parlat com a primera llengua per molts milions de persones a la Gran Bretanya, als Estats Units, a Austràlia i a Nova Zelanda, sòlidament implantada a Irlanda, amb una funció de llengua de relació a l'Índia i a molts països de l'antic imperi britànic, i amb un creixent paper de llengua internacional, cada cop més comparable al del llatí a Europa durant l'edat mitjana i principis de la moderna, però ara a nivell mundial.

En l'altre extrem hi ha llengües parlades només per un grapat de persones. Un cas extrem el constitueix l'estat de Papua - Nova Guinea, que ocupa la part oriental de l'illa de Nova Guinea, amb una extensió de 462.840 km2 (unes 15 vegades Catalunya) i una població de 4.705.000 habitants (4/5 de la de Catalunya). En aquest àmbit demogràficament tan restringit es parlen unes 715 llengües, cosa que representa una mitjana de 6.580 persones per llengua (i encara algú eleva aquesta xifra fins a 750).

Malgrat aquest varietat, hi ha molts aspectes - els anomenats universals - que emparenten totes les llengües. Per mostra-ho d'una manera elemental i una mica festiva: no hi ha cap llengua en què 'cadira' es digui 'taula' els dijous a la tarda: tant com dir que les normes gramaticals no poden ser qualssevol.

 

Què és una gramàtica?

Els parlants nadius d'una llengua adquireixen de nens el cabal lèxic de la seva llengua i una sèrie de normes combinatòries que fan que una manera d'expressar-se es percebi com 'correcta', 'incorrecta' o 'inintel·ligible. Aquest conjunt de normes es coneix amb el nom de gramàtica.

És un coneixement intuïtiu, que s'aprèn per imitació, però molt difícil d'explicar sense desenvolupar alhora un marc conceptual adequat. No és cap contradicció: els nens aprenen a caminar, però més enllà de l'obvietat de dir que 'es camina posant un peu davant l'altre', la descripció rigorosa de les formes de caminar - i de córrer - requereix un nivell de detall molt més gran.

Per això s'ha d'evitar l'error de molts que diuen que tal o tal llengua no té gramàtica. Totes les llengües tenen gramàtica, en el sentit que els seus parlants saben destriar molt bé - per descomptat sense necessitat d'haver-ho estudiat - allò que en la seva llengua es diu d'allò que no es diu.

Tots els nens de quatre anys - llevat de casos patològics - saben les normes gramaticals de la seva llengua: els que parlen català saben que l'article es posa abans del nom, i axò sense necessitat de saber què és un nom i què és un article.

La descoberta de les regles és feina dels gramàtics descriptius, que ens expliquen com funciona una llengua. La descripció d'aquestes regles i com es relacionen les formes que en resulten amb els significats que es transmeten és la comesa cabdal de les gramàtiques descriptives.

Les llengües de cultura tenen, a més, una gramàtica normativa, ben codificada, i una ortografia definida. Les gramàtiques normatives fixen uns límits a la dispersió que pot representar l'espontaneïtat absoluta dels parlants: passa sovint que hi ha divisió d'opinions entre aquests, i aleshores les gramàtiques normatives accepten o rebutgen determinades formes gramaticals - com accepten o rebutgen determinats termes lèxics. Les gramàtiques normatives són sempre reflexions a posteriori sobre normes preexistents en la col·lectivitat dels qui parlen la llengua, i una selecció i una sistematització en funció de diversos criteris històrics, de coherència interna, etc.

El català normatiu, per exemple, davant la doble possibilitat:

  He vist el nen a qui vaig regalar la pilota
* He vist el nen que li vaig regalar la pilota

accepta la primera i rebutja la segona: Però un gramàtic descriptiu podria descriure-les perfectament totes dues.

 

El lèxic

L'arbitrarietat del signe lingüístic té una conseqüència immediata, que és la seva mutabilitat: els signes lingüístics varien, no solament d'una llengua a l'altra, sinó també, amb el pas del temps, dins de cada llengua. Quan aquesta evolució es prou gran ja no podem parlar d'una mateixa llengua: és el que va passar amb el naixement del català a partir del llatí. D'aquest fet neix el concepte de família lingüística, i explica l'afinitat entre les llengües que procedeixen d'un tronc comú, com ara les llengües romàniques, derivades del llatí.

En qualsevol idioma en una determinada època, el parlant disposa d'un gran cabal de paraules, cada una amb un significat - o més aviat amb un conjunt de significats afins -, però la relació entre paraules i significats no és simple. Hem d'emprendre, doncs, un estudi del lèxic.

Hem de començar indicant un error molt comú, que consisteix a pensar que hi ha conceptes universals ben definits i que correspon una paraula a cada un. Això no és cert: molt sovint a un sol concepte corresponen dues o més paraules; són els anomenats sinònims:

capjup / capbaix
disceptar / debatre
formós / bell
pignorar / empenyorar

I també es dona el fet contrari: una paraula feta servir amb diversos significats, a vegades molt diferents:

goig = alegria | composició en honor d'un sant
descansar = cessar de fer un esforç | recolzar sobre un base
botó: peça que serveix per a cordar | peça per a canviar alguna opció d'un telèfon, d'un ordinador, d'un orgue...
qüestió = punt que cal aclarir | debat | renyina

Aquest fet s'incrementa quan comparem dues o més llengües. Ho podem comprovar fàcilment amb qualsevol diccionari bilingüe, per exemple anglès - català:

timber = fusta | arbres (fusters) | (peça de) fusta, biga
matter = matèria | material | tema, qüestió | cosa (de vida o mort)

poder = can | may | power (n.)
prova = test | proof | competition

Totes les llengües són capaces de fer totes les distincions. Si no les fan amb paraules diferents, les fan amb combinacions de paraules. Un bon exemple és el dels termes de parentiu. En el nostre àmbit més proper, les llengües són molt gasives: distingim entre 'oncle' i 'tia', entre 'avi' i 'àvia', però per precisar més hem de fer servir perífrasis: 'geramà gran/petit', 'avi matern', 'cunyat per part de muller', etc. Hi ha llengües, però, en què correspon una paraula diferent a cada una d'aquestes distincions.

A aquesta variabilitat entre llengües - i històricament dins una mateixa llengua - s'hi afegeix la necessitat dels llenguatges especialitzats d'un ofici (ferrers, paletes, pagesos...), d'un entorn (la neu, el mar, l'espai sideral...) o d'una ciència (física, química, biologia, filosofia...) I aquests llenguatges conviuen amb el llenguatge comú: per això 'ferro' no significa el mateix parlant de química que en la parla normal, no especialitzada (els ferros de les dents no són de ferro!).

Cada sistema de termes respon doncs a la confluència de diversos factors històrics i culturals; cadascú troba més lògic el seu: és, simplement, que hi està més acostumat. Però les llengües no són millors ni pitjors en virtut del seu lèxic o de la seva gramàtica: no és millor una llengua amb desinències que una sense, ni més rica una llengua amb el complexíssim sistema verbal del grec clàssic que una llengua tan esquemàtica com és l'anglès en aquest aspecte. Si les circumstàncies culturals i econòmiques ho haguessin propiciat, Plató hauria escrit en suahili i, si li hagués calgut, hauria adoptat termes del proto-bantú per a encunyar neologismes (el mateix que molts segles després es va fer a Europa adoptant termes del grec clàssic).

Històricament els signifcats i els significants canvien. Des del llatí fins al català, per exemple, tenim l'evolució d''hominem' a 'home' - diferent significant -, amb un significat pràcticament idèntic.

Altres vegades el significant és el mateix, però ha variat el significat; per exemple 'pressa', paraula ja usada el segle XIV per Llull , ha significat successivament 'atapeït', 'multitud', 'situació angoixosa' i 'urgència d'actuar'.

Molt sovint varien alhora el significant i el significat: del llatí 'dominam' ('senyora') al català 'dona' no hi ha únicament un canvi de forma, sinó també de significat.

Quan hom sent la necessitat d'introduir termes nous que expressin idees inexistents o que cal matisar més, agafa una paraula d'un altre idioma. D'una manera més o menys artificial s'adopten nombrosos termes nous, a partir de paraules llatines o gregues; és el cas de 'termodinàmica'. Sovint aquestes paraules deixen de ser especialitzades i passen al llenguatge comú, com ara 'anàlisi'. I no és rar que hi hagi parelles de paraules procedents de la mateixa, en què una ha tingut una evolució popular i l'altra és de creació culta; és el cas de 'cadira' i 'càtedra'. Avui es posen en circulació nombrosos termes procedents de l'anglès, com 'estand' o 'xip', i fins i tot acrònims, com 'bit'. Sovint aquests termes neixen en una llengua i s'exporten a altres, com el terme 'selfactina', paraula d'encuny anglollatí importat al català.

L'evolució simultània de les llengües dona lloc a un fet que constitueix un gran maldecap per l'estudiant d'una segona llengua: els anomenats 'falsos amics', termes d'origen comú però evolucionats a sentits diferents en llengües diferents:

portar (cat.) = portar | traer | llevar (esp.)
pel | cabell (cat) = pelo | cabello (esp.), amb usos no coincidents.
actually (anglès) = realment, de fet (cat.) (però, no 'actualment')
apenas (portuguès) = tan sols (cat.), però no 'apenas' (esp.)

La lingüística històrica dóna compte d'aquests fets: estudia i sistematitza les evolucions fonètiques, i ens diu que tal tipus d''o' en llatí dóna 'o oberta' en català i 'ue' en espanyol. I a través de l'estudi de factors històrics i culturals i de contactes entre llengües arriba a explicar la fesomia actual de les llengües: la presència de paraules d'origen àrab en espanyol i - menys - en català, o la presència de paraules d'origen llatí (passant pel francès antic o no) en anglès. I, en cada cas, quan i en quines circumstàncies tal o tal terme es va introduir, o va canviar de significat, etc. En una paraula, ens explica el present a partir del passat.

 

Formes de caracterització

Podem enfocar la classificació de les paraules des de diversos punts de vista:

D'acord amb el criteri morfològic, podem dir, per exemple, que 'pedra' és un nom perquè li podem atribuir un gènere - el femení -, perquè és capaç de generar un plural, 'pedres' o un diminutiu 'pedreta', i en canvi no admet variacions de persona - 'jo *pedro', 'tu *pedres', 'ell *pedra'...- o de temps - 'jo *pedrava', 'ells *pedraren'.

Des d'un punt de vista semàntic podem dir que 'pedra' és un nom, perquè ens aporta la idea d'un objecte físic, i els objectes físics s'expressen amb noms.

Però aviat sorgeixen les complicacions: Podem convenir que els verbs expressen accions: 'saltar', 'parlar'... Però i 'morir'? El mot 'morir' no expressa cap acció, sinó més aviat, la manca absoluta i definitiva de les accions. I tanmateix 'moriràs', 'ha mort', 'morí' ens indica que és clarament un verb.

Un mot com 'verdejar' es comporta morfològicament com un verb i, efectivament, expressa un canvi, com 'créixer', i els canvis s'expressen amb verbs. Però en l'expressió 'aquests préssecs verdegen', semànticament es comporta com un adjectiu; podem equiparar 'verdegen' amb 'son una mica verds' (el diminutiu d'un verb?)

Els participis anglesos en '-ing' són clarament formes verbals ('I'm reading') , però també els podríem considerar adjectius, atenent usos com ara a 'working class'.

Podem, és cert, endinsar-nos en la semàntica i distingir entre sentits literals i sentits figurats, usos lingüístics i metalingüistics, usos concrets i abstraccions, però és molt fàcil incórrer en les explicacions del tipus obscurum per obscurius i no incórrer en contradiccions i gratuïtats i arguments circulars.

Molts lingüistes adopten un procediment pragmàtic i alhora apriorístic: estableixen prototipus clars dels tipus de paraules i aleshores diuen: són de tal tipus totes els termes que pertanyen al prototipus i també tots aquells altres que es comporten igual morfològicament, sintàcticament i semànticament:

 

Fonètica

Les paraules són signes sonors, però no són simples: cada paraula es compon d'una sèrie de sons. I cada llengua té un inventari de sons específics, diferents l'un de l'altre.

El concepte de so diferent és, però, excessivament vague. Podem acordar que la paraula 'pa' és formada de dos sons, [p] i [a]. Centrem-nos ara en la [a]. Aquesta [a], pronunciada per dues persones diferents, té un so diferent (la prova és que reconeixem les persones per la veu). I, pronunciada per una mateixa persona, no sona igual si es diu en veu baixa o cridant, amb veu tranquil·la o irada, si estem afònics o si tenim la veu en bones condicions, i si cantem, podem aplicar a la [a] qualsevol de les notes de què sigui capaç la nostra tessitura. I tanmateix, qualsevol que conegui el català, no dubtarà a reconèixer-hi una [a].

Quan escoltem algú que parla, no tots els atributs de cada un dels sons que percebem són rellevants per a la identificació de les paraules; en els altres no ens hi fixem o, si ho fem, no en fem cas. No són pertinents per a la interpretació del missatge lingüístic, i nosaltres tendim a percebre només els que sí que són rellevants. Per això moltes diferències fonètiques presents en la nostra pròpia llengua ens passen desapercebudes.

En un llibre de fonètica catalana detallat podem trobar inventariats fins a 80 sons diferents: dues 'b' (bondat, cabra) i la 'v' diferenciada d'alguns dialectes (vinya), dues 'd' (demà, pedra), tres 'n' (nap, pintura, blanc), dues 'm' (manera, àmfora), etc.

Però per als lingüistes les diferències importants són les que donen lloc a diferenciacions de paraules, i analitzant sistemàticament cada llengua identifiquen el catàleg de les unitats que en resulten. Aquestes unitats, que mai no són gaire nombroses, reben el nom de fonemes. Aquesta anàlisi no deixa de presentar problemes: la 'u' de mouen, amb el seu caràcter consonàntic, és el mateix fonema que la 'u' vocàlica de 'tu' o un altre de diferent? La seqüència 'tx' de 'cotxe' és un sol fonema o és una seqüència de dos? La vocal neutra és un fonema independent o un so comú als fonemes 'a', 'e oberta' i 'e tancada'? Hi ha una branca de la lingüística, la fonologia, que mira de donar resposta a totes aquestes preguntes.

Sense entrar en els detalls de les qüestions debatudes, podem dir que en català central els 80 sons queden reduïts a 31 fonemes; això vol dir que hi ha molts matisos dels quals no fem cas perquè no ens serveixen per a diferenciar parells de paraules.

En espanyol la 's' de 'mismo' no es pronuncia igual que la 's' de 'mesa', i tanmateix la major part de la gent no n'és conscient, i troben una gran dificultat, quan aprenen català, a fer la distinció entre la s sonora del català casa - que és la de 'mismo' - i la s sorda de caça - que és la de 'mesa'.

En català no tenim cap parell de paraules que es diferenciïn per la qualitat de la 'i'; per això ens costa de distingir en anglès entre 'mill' (molí) i 'meal' (àpat); aquesta dificultat sorprèn els anglesos nadius, que troben els dos sons completament diferents. Tampoc no tenim cap parell de paraules que es diferenciï per un so de 'k' produït més endavant o més endarrere; tanmateix aquesta distinció és fonamental en moltes llengües, com ara l'àrab.

Hi ha llengües en què el to constitueix una font de diferenciacions radicals de significat. Per entendre-ho, comencem amb un exemple del català. Imaginem el diàleg següent:

- Que vols menjar alguna cosa?
- No, ja he dinat.
- Ah, sí? [com no creient-s'ho]
- Sí, a l'avió me n'han donat.

El primer 'sí' i el segon 'sí' no signifiquen exactament el mateix. El segon és afirmatiu; el primer, dubitatiu (=vols dir? segur?). I fonèticament es distingeixen pel to amb què són pronunciats.

En les llengües tonals - com ara el xinès - el to pot destriar diversos significats totalment diferents per a paraules que per la resta es pronuncien igual, i per tant constitueix un element per a la diferenciació de fonemes: una seqüència representable per 'yi' pot ésser pronunciada amb quatre tons, a cada un dels quals correspon un significat diferent:

to elevat un
to ascendent sospitar
to descendent-ascendent cadira
to descendent significat

Les diferències de to per a qui és nadiu de la llengua tonal són tan distintives com per a un parlant d'espanyol la diferència d'accent d'intensitat:

mudo (='mut')
mudó (=va mudar)

El nombre i la caracterització dels fonemes varia molt d'una llengua a l'altra.

 

Morfologia i sintaxi

Tot i que tots tenim una idea aproximada del que és una paraula, immediatament se'ns presenten preguntes incòmodes a l'hora d'individualitzar-les: 'cantar' i 'cantem' és una mateixa paraula o en són dues de diferents? En alemany 'Kindergarten' (='jardí d'infants') és una paraula o en són dues?

Sembla adequat que en el primer cas parlem de diferents formes d'una mateixa paraula, i que en el segon parlem d'una paraula composta de dues que, segons com, també poden funcionar soles.

L'examen detallat d'aquestes distincions és el que es coneix com morfologia.

Les paraules - i les formes de les paraules - no es combinen a l'atzar:

Verdes la vent mar feu fulla remuga vinyes no vora encar us poruga el ara més i remuga teniu que

és un seguit de paraules que no no significa res; en canvi,

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga

sí: és una part d'un conegut poema.

Les paraules no es poden combinar a l'atzar; cal seguir determinades normes. No és el mateix

Banquer el va aquella assaltar noia
El banquer va assaltar aquella noia
Aquella noia va assaltar el banquer

El primer seguit de paraules no significa res; el segon i el tercer sí, tot i que aporten missatges oposats.

Els factors que fan que un seguit de paraules tingui un sentit, o un altre, o no en tingui cap, constitueix la sintaxi.

La morfologia i la sintaxi són mútuament dependents. La forma d'una paraula pot dependre de la posició (morfologia dependent de la sintaxi), i, al revés, les formes morfològiques poden comportar un canvi en la construcció sintàctica (sintaxi dependent de la morfologia).

Per això es parla sovint de morfosintaxi. Tot i que en parlarem per separat, sovint trobarem consideracions morfològiques en la sintaxi i consideracions sintàctiques en la morfologia.