Morfosintaxi comparada

 

Altres qüestions a l'entorn de les llengües

En tot el que precedeix ens hem ocupat de la morfosintaxi. Però l'ús d'una llengua és un fet social, i com tots els fets socials es produeix en un espai i en un temps determinats, i evoluciona al llarg del temps.

Sembla oportú doncs d'indicar, amb quatre pinzellades, els trets bàsics d'aquesta altra mena de qüestions.

 

Qüestions geogràfiques

Si hi ha d'haver un intercanvi lingüístic és imprescindible que hi hagi un conjunt humà més o menys gran que comparteixin unes mateixes formes d'expressió és a dir, una mateixa llengua, i perquè això sigui possible, històricament ha estat necessari que comparteixin un mateix territori. Avui, amb l'extensió de l'escriptura i dels mètodes electrònics de transmissió de la veu, semblaria que això no és tan necessari, però el fet cert és que l'escriptura i la telefonia fan servir formes estretament vinculades a la parla presencial.

Una simple observació mostra que l'ús de les llengües es troba estretament lligat al territori. Hi ha territoris petits pràcticament monolingües, com és ara Islàndia, però també de grans i molt poblats amb una gran homogeneïtat lingüística, com ara el Japó. En canvi hi ha llocs on la interpenetració lingüística és molt gran, com és el cas de Catalunya.

En tot cas una descripció completa d'una llengua ha de fer referència a aquests fets.

 

Les llengües evolucionen

Tota llengua es troba constantment sotmesa a dues forces contradictòries. D'una banda, les necessitats de la intercomprensió afavoreixen l'homogeneïtat de la llengua; de l'altra, hi ha forces innovadores, que tendeixen a deformar-la.

Els governs, l'acadèmia, l'escola i els llibres d'estil dels mitjans de comunicació - en tota època n'hi ha equivalents - tendeixen al conservadurisme i a la unificació; les migracions, en canvi, tendeixen a la dispersió i a la innovació: encara que els nouvinguts adoptin la llengua del lloc, la deformen, i si són els autòctons qui emigra, la llengua que exporten ja no és l'original, ja que queda contaminada per les parles locals preexistents en el lloc de destí.

I també hi ha innovacions autòctones: maneres de dir i de pronunciar que, repetides fins a l'infinit per gent amb capacitat d'incidència, acaben arrelant com genuïnes.

Una pregunta recurrent es relaciona estretament amb aquests fets: des de quan es parla català?. - i qui diu català diu anglès, navaho o qualsevol altre llengua. Ja es veu que la pregunta, formulada així, no té resposta. No ha succeït mai que algú se n'hagi anat a dormir parlant llatí vulgar i al matí seguent s'hagi llevat parlant català. Al contrari, els canvis són lents i graduals ("L'avi parlava estrany", "els meus nets no els entenc de res".)

Un text breu de l'any 842, els Juraments d'Estrasburg, tractat de pau entre els reis Carles el Calb i Lluís el Germaànic, escrit en doble versió, constitueix un bon exemple d'unes llengües - protofrancès i teudiusca lingua - que, sense ser ja llatí - el llatí a l'ús ja no hauria estat entès ni pels uns ni pels altres -, tampoc no són encara ni francès ni alemany:

Pro Deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di in avant, in quant Deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa si cum om per dreit son fradra salvar dist, in o quid il mi altresi fazet, et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui meon vol cist meon fradre Karle in damno sit

Per l'amor de Déu i pel poble cristià, i pel nostre bé comú, a partir d'ara, mentre Déu em doni saviesa i poder, socorreré a aquest meu germ` Carles amb la meva ajuda i qualsevol altra cosa, com s'ha de socórrer un germ&agrve;, segons és just, a condició que ell faci el mateix per mi, i no tindré mai cap acord amb Lothari que, per la meva voluntat, pugui ser perjudicial per al meu germà Carles.

* Vegeu 'juraments' & 'estrasburg' a la Wikipedia.

La conseqüència de tot això és la crítica a una altra pregunta recurrent "quin d'aquests dos idiones és més antic?"

Podem saber quan apareix una obra literària, però això sol no indica gaire res: abans que Miret i Sans descobrís les Homilies d'Organyà l'antiguitat i la història interna del català era la mateixa, tot i que no se'n coneixia una dada important.

Per tant només podem dir que tal document és més antic que tal altre, i no treure'n conseqüències abusives que demà passat puguin ésser desmentides per un nou document.

 

Complexitat i riquesa culturals

Si resseguim la història de la cultura d'un país, d'un continent o del món sencer, és fàcil d'adonar-se que el prestigi d'una època s'stén a la llengua en què s'expressaven els autors i les obres. El que és habilitat dels autors passa ser, amb ben poc fonament, atribut de les llengües. Un tòpic entre els amants de l'òpera és que només l'alemany i l'italià són adequats per a la música cantada, sense tenir en compte que aquestes dues llengües es troben en extrems oposats quant a articulació sil·làbica.

Això passa també en el mon de la lietaratura; en determinades circumstàncies un autor es permet d'escriure paràgrafs sencers en una llengua altra que la de la narració atenent als suposats atributs de l'altra llengua. És el cas de Mann a La Muntanya Màgica, amb un diàleg gairebé íntegrament en francès entre Hans - alemany - i Clawdia - diguem-ne russa per no filar massa prim, però que s'expressa en francès -, i això li permet endinsar-se en els vells tòpics d'expressivitat amb qu&egrav; es consideren - sovint abusivament - les llengües: Hans diu que parla en alemany fins i tot quan parla francès. I el diàleg es conclou amb una exhibició de sensualitat sembla que atribuïble a la llengua francesa, i replicada per Clawdia amb una frase contundent: "Tu es, en effet, un galland qui sait solliciter d'une manière profonde, à l'allemande". Ni cal dir que aquest mena de considderacions són absolutament estranyes als conceptes lingüístics.

Tota llengua té els ressosrts suficients per a expressar qualsevol cosa, i si cal adapta recursos preexistents. Què, va fer, si no, Demòcrit quan va encunyar el terme àtom? Què va fer Plató introduint el concepte d'idea? I Heidegger amb el concepte de dasein?

Això significa que han de quedar en no res - i avui ningú ja no en parla - les suposades virtuts del llatí pel fet de tenir declinacions: tant se valen declinacions, com preposicions com postposicions. Tant és tenir una conjugació molt pobra com l'anglès com tenir-ne una de complicadíssima com la del grec clàssic.

 

Escriptura

Des de temps ben remots, hi ha hagut la tendència a representar els actes de parla mitjançant l'escriptura. De la mateixa manera que no s'han de confondre els sons amb els fonemes, tampoc no s'han de confondre uns i altres amb la seva representació gràfica.

Des del punt de vista lingüístic, l'escriptura ocupa un lloc ben marginal. Això és una paradoxa, ja que la gent en general tendeix a pensar el contrari: saber català consistiria en primer lloc a saber-lo llegir, en segon lloc conèixer-ne les regles d'ortografia i finalment - només finalment - ocupar-se del lèxic. de la morfologia i de la sintaxi. Tanmateix això és un error: en la major part de la història de la humanitat la gent ha estat analfabeta, cosa que no li ha impedit tenir un domini perfecte de la seva llengua

Les recursos emprats en la representació d'una llengua són molt diferents:

Cal insistir en el caràcter convencional de la forma d'escriptura - i encara més de l'ortografia que s'hi aplica. Els exemples són constants: