Llengües romàniques

 

Totes les llengües evolucionen

És important tenir present que les llengües no neixen un dia determinat, viuen més o menys temps i al capdavall moren també un altre dia determinat. Al contrari: neixen paulatimant per evolució d'una o més llengües precedents, molt sovint coexisteixen les unes amb les altres i s'interfereixen mútuament, i dins de cada llengua, encara, les modalitats més "antigues" coexisteixen amb les més "noves", i les modalitats cultes amb les més populars.

Dir que el català és una llengua filla del llatí és fer servir una metàfora no del tot adequada.

Quan deixa d'haver-hi continuïtat entre els parlants d'una llengua, aquesta tendeix a divergir: l'anglès dels Estats Units, sotmès a influències diferents que l'europeu i aïllat d'aquest, no és exactament el mateix que el de la Gran Bretanya. I el mateix es pot dir de l'espanyol d'Amèrica.

Passa sovint que la divergència és tan gran que deixa d'haver-hi intercomprensió. Un exemple relativament proper en el temps és el naixement de la llengua afrikaans, inicialment una forma evolucionada del neerlandès, amb moltes interferències d'altres llengües. Podeu examinar els trets principals d'aquesta llengua a la Wikipedia, que inclou un petit vocabulari comparatiu.

Al final les llengües moren, quan els parlants deixen de transmetre-la als fills fins que arriba un moment que un sol parlant - o pocs parlants aïllats - ja no poden trobar cap interlocutor que els pugui correspondre. Alguns d'aquest darrers parlants han estat ben identificats, com ara Tuone Udaina, darrer parlant del dàlmata, llengua romànica de la costa llevantina de l'Adriàtic, o Ned Maddrell, darrer parlant del manx, llengua cèltica de l'illa de Man.

El que no ha succeït mai és que algú s'hagi anat a dormir parlant llatí, posem per cas, i l'endemà s'hagi llevat parlant català, o francès, o italià. No s'ha de confondre la formació d'una llengua amb l'elaboració - o el descobriment posterior - d'una obra literària, o la codificació conscient de la llengua- o la manca de codificació -, i és ridícul establir competicions per veure qui és més antic.

Que Miret i Sans descobrís les Homilies d'Organyà és una dada interessant, però si no s'hagués produït, la història intrínseca del català seria la mateixa, tot i que no la coneixeríem tan bé. Tot i que és poc probable, qualsevol dia es pot desobrir un text literari anterior a la Chanson de Roland o al Poema de Mío Cid. La història del francès i la del castellà serien les mateixes, però més ben conegudes.

I anàlogament, hem de mirar d'una manera diferent la tasca dels codificadors i normativitzadors. Fabra no crea el català modern; recull els parracs d'una llengua malmesa i empobrida, els destria i els aprofita, i extrapola solucions a partir de similituds, i codifica i sistematitza una llengua depurada. Si no fos així, hauria fracassat: les llengües no s'inventen. En canvi ens trobem que el català, passat pel sedàs de Fabra, és una llengua apta per a tot ús, i mostra alhora una continuïtat innegable amb els origens. I això fa que entenguem, amb poca dificultat, les poesies d'Ausiàs March cantades per Raimon.