Llengües romàniques

 

Ha arribat el moment de dir alguna cosa sobre els trets comuns i les diferències entre les llengües romàniques. Ho faré concentrant-me en només tres aspectes crucials: la morfologia i la sintaxi del nom, l'herència dels demostratius llatins i la modifiació del sistema verbal.


Morfologia i sintaxi del nom

Nombre

En general la forma actual dels noms en les llengües romàniques occidentals deriva dels acusatius del llatí, que van ser els darrers casos a sobreviure, el singular ja definitiavemnt sense la 'm' final. Per això totes aquestes llengües tenen el plural acabat en 's' (cat. 'rosa' / 'roses'; esp. 'lobo' / 'lobos', port. 'filho' / 'filhos' [fill, -s]).

En francès la 's' s'escriu però sovint no es pronuncia ('pierre' / 'pierres' [pron. 'pierre' tant en singular com en plural] = 'pedra, -es'), i sovint queda gràficament emmascarada ('château' / 'châteaux' [pron. 'xató' tant en singular com en plural] = 'castell, -s'). Un complex sistema de regles, anomenades de 'liaison' estableix en quins casos reapareix fonèticament la 's'.

L'italià i el romanès, pertanyents al grup oriental, fan els plurals d'altres maneres: ita. 'mare' / 'mari' = 'mar, -s', 'scala' / 'scale' = 'escala, -es'; rom. 'stea' / 'stele' = 'estel, -s'; 'pom' / 'pomi' = 'arbre, -s'.


Gènere

El llatí repartia els noms en tres gèneres, masculí, femení i neutre. El neutre ja presentava vacil·lacions a l'època clàssica: Plaute a vegades escriu 'nasus' (='nas') en comptes de 'nasum'. Els plurals en '-a', propis dels neutres, van afavorir el pas d'aquests al femení; és el cas de 'folia' (='fulles'), reinterpretat com un femení singular ('fulla'). Tots els neutres es van anar assimilant a masculins o a femenins , i al capdavall el gènere neutre va desaparèixer.

Les llengües romàniques acaben tenint doncs només masculí i femení: cat. 'sol' [m], 'lluna' [f]; fra. 'loup' = 'llop' [m], 'rose' = 'rosa' [f].

L'italià i el romanès presenten un fenomen interessant: hi ha noms que en singular són masculins i que en plural són femenins: ita.'uovo' / 'uova' = 'ou, -s'); rom. 'teatru' / 'teatre' = 'teatre, -s'. En el romanès a vegades es parla de gènere neutre, però no té res a veure amb el neutre llatí.


Casos i declinació

La marca de cas en els noms i adjectius del llatí desapareix totalment en les llengües romàniques, i tota distinció que s'hi havia basat queda confiada a les preposicions o a l'ordre de les paraules.

Inicialment havia perdurat la distinció nominatiu/acusatiu en occità i en francès: a la Chanson de Roland trobem, per exemple, la distinció 'cuens / comte' (='comte'). I Ramon Llull manté la distinció 'Déus / Déu'. Però aquestes distincions no van sobreviure al segle XIV.

Una excepció és el romanès: en aquesta llengua els noms femenins no acompanyats d'article distingeixen un nominatiu/acusatiu ('capră' = 'cabra') i un genitiu/datiu ('capre'). Més complex és quan hi ha article; m'hi referiré en parlar d'aquest.


Preposicions

Ja en el llatí literari clàssic les marques de cas havien entrat en competició amb les preposicions: 'eo Romam' / 'eo ad Romam' (='vaig a Roma'); 'conscientia culpae' / 'conscientia de culpa' (='consciència de culpa').

El naixement de les llengües romàniques comporta la pèrdua total del cas en els substantius i adjectius i l'impuls definitiu a les preposicions, que, al costat de l'ordre de les paraules, queden com a únic recurs per a identificar les funcions sintàctiques i per tant els significats.

Un cas curiós és el de les formes 'conmigo', 'contigo', 'consigo' del castellà. En llatí, 'cum' era una preposició (='amb'). Però per excepció es comportava com una postposició en les formes 'mecum, 'tecum', 'nobiscum', 'vobiscum' i 'secum' (='amb + mi, tu...'. En el pas al castellà es va perdre el sentit de l'antic '-go' i s'hi va afegir, redundantment, la preposició: 'conmigo' però 'con nosotros'.

No es fa servir preposició, en canvi, amb el subjecte, amb el complement directe i amb alguns circumstancials, com els de temps. Tot amb tot, en algunes llengües s'ha desnvolupat un complement directe de persona amb preposició (esp. 'He visto a Luis').