Llengües romàniques

 

El llatí vulgar i les llengües romàniques

El llatí (clàssic), com tota llengua, ja era una llengua modificada a partir de formes anteriors que havien anat evolucionant. La declinació, per exemple, es presentava ja a mig camí d'un procés que acabaria portant a la desaparició del sistema de casos.

En el moment de la fixació de la llengua literària hi havia notables diferències entre el 'sermo urbanus' - o llengua culta - i el 'sermo rusticus' - o llengua popular.

Però les formes populars van continuar evolucionant cap al que avui coneixem com 'llatí vulgar', cada cop més diferenciat; en canvi, el llatí culte es mantingué molt poc alterat. El que inicialment era un cas típic de diversitat de registres va esdevenir un canvi total de llengua.

El llatí vulgar es diversifica encara més a mesura que l'Imperi Roma ampliava el domini sobre territoris més i més diversos, cada un dels qual tenia la seva pròpia llengua: és el que s'anomena substrat, que influïa fortament en el llatí parlat en el lloc. Simplificant-ho - probablement massa - podem dir que el català és llatí vulgar parlat per ibers, el castellà llatí vulgar parlat per bascos (o bascoides), el francès llatí vulgar parlat per gals i després modificat per francs.

Mentrestant el llatí literari era comprès deficientment i al final totalment incomprès: calia estudiar-lo expressament. Exactament el mateix que passa a la Grècia moderna: un grec d'avui no comprèn el grec clàssic si no l'estudia expressament. La llengua grega d'avui, malgrat la identitat de nom, és una llengua diferent de la clàssica, tan diferent com el llatí i l'italià.

Fins a arribar a la formació de les llengües romàniques i a l'evolució d'aquests fins als nostres dies, hi ha hagut canvis de tota mena. Alguns canvis molt importants foren:

La gran majoria dels canvis no foren recollits en la llengua escrita. En coneixem alguns per diverses vies: en primer lloc, perquè eren blasmats pels preceptors (si a classe diem "no s'ha de dir 'busson'", senyal que algú diu "busson"). En segon lloc, per la caricatura de la parla d'algun personatge poc culte - un soldat, un esclau, un curt de gambals - en algunes obres de teatre. El coneixement que tenim del llatí vulgar moltes vegades és doncs indirecte, ja que sistemàticament no es va escriure mai. Al final, però, les diferències afloren quan les llengües romàniques comencen a escriure's.

Un canvi fonètic que sí que fou recollit parcialment és el ja al·ludit emmudiment de la 'm' final. En comptes de considerar-la un vulgarisme, els poetes, per raons mètriques, l'adoptaren, ja en temps molt primerencs, perquè així podien unir en sinalefa la vocal anterior amb la inicial de la paraula següent i fer que el conjunt comptés només com una sola síl·laba.

Un dels canvis fonètics més transcendents fou el pas de 10 fonemes vocàlics, 5 de curts i 5 de llargs, a només 7, que són els del català oriental modern però sense la vocal neutra. Sant Agustí, tot i que coneixia molt bé la llengua clàssica, deia tanmateix que 'per a una oïda africana' no hi havia distinció entre llargues i curtes, i d'aquí les dificultats d'escriure correctament. Segurament no era un problema d'oïda africana, sinó de pronunciació generalitzada diferent.

Vegem alguns exemples d'evolució de les vocals tòniques (és a dir, amb accent fonètic). Els dos punts darrera una vocal, ':' - que els romans no feien servir - signifiquen que la vocal llatina és llarga:

   a: > a   nasu(m) > nas
   e: > e oberta   catena(m) > cadena
   i: > i   amicu(m) > amic
   o: > o   nepote(m) > nebot
   u: > a   acucula(m) > agulla
            
   a > a   mare > mar
   e > e   levat > lleva
   i > e oberta   pira > pera (amb pas de plural a singular)
   o > o oberta   proba(m) > prova
   u > o   nasu(m) > nas
   a > a   bucca(m) > boca

Si repassem els exemples anteriors, veurem que en les àtones també hi ha canvis. Observem, a més, els exemples següents: aperire > obrir; auru(m) > or; capillu(m) > cabell, causa(m) > cosa; integru(m) > enter; lacte(m) > llet; petra(m) > pedra.

I també hi ha canvis en les consonants:

'cadena', 'nebot', 'agulla', 'lleva', 'pedra', 'llet'

Per a cada llengua es poden fer repertoris similars d'exemples que mostren moltes regularitats.

Cal notar, encara, que els canvis de lèxic, fonètics i morfosintàctics es condicionen mútuament, i sovint una solució 'regular' és substituïda per una d'anòmala per tal d'evitar una confusió.

Hi ha dos canvis que poden servir per a distingir dos grans grups de llengües romàniques, i que podem sintetitzar en una sola paraula: 'sabons'. En el grup occidental, la 'p' intervocàlica dóna 'b' o 'v' i el plural pren una 's' (derivada de l'acusatiu plural): 'sabons', 'jabones', 'savons'. En l'oriental, en canvi, es manté 'p' i el plural no té 's'ural sense 's' (italià 'saponi', romanès 'sapunuri').

El grup occidental comprèn el galaico-portuguès, l'asturià, el castellà, l'aragonè, el català, l'occità, l'arpità o franco-proven&ccedl;al i el retoromàic. El grup oriental aplega el cors, el sard, l'italià, el dàlmat (extingit) i el romanès.

La divisòria és la línia entre La Spezia i Rimini; això deixa a la banda occidental tot el nord d'Itàlia; cal tenir presenta que aquí la implantació de l'italià estàndard és molt moderna.

Per aprofundir en el cas del català hi ha la Gramática Histórica Catalana, Barcelona 1951 (pàgs. 31-242). Per a una visió oberta a altres llengües, Guy Serbat, Les structures du latin, Paris, 1975. I a Internet, l'article 'Llatí vulgar' de la Wikipedia.