Llengües romàniques

 

El llatí: naixement, esplendor, continuïtat, divergències

La història de la llengua llatína s'estén per un període, no conclòs encara, de més 28 segles. Comença al segle VIII abans de Crist i, d'una manera o altra, arriba fins als nostres dies.

L'època d'or de la llengua, tant per la literatura que genera (Ciceró, Juli Cèsar, Titus Livi, Virgili, Horaci, Catul i Ovidi.) com per la continuïtat posterior, s'esdevé entre els segles I aC i I dC.

Com passa amb tota llengua, l'ús de la llengua llatina no és homogeni: no solament evoluciona al llarg del temps, sinó que sincrònicament hi conviuen diversos dialectes geogràfics i, encara, diversos registres: no hem d'imaginar-nos Ciceró arribant a casa després de pronunciar una de les seves Catilinàries i parlant a Terència, la seva muller, amb el mateix estil ampul·lós.

Amb el pas del temps, el llatí parlat va allunyant-se progressivament de l'estàndard clàssic, que l'escola tracta de conservar, i de la llengua literària. Es va formant l'anomenat llatí vulgar, que difereix del clàssic en la pronunciació, en el vocabulari i en la gramàtica, amb una distància creixent en relació al clàssic i també entre les diverses regions geogràfiques. D'aquestes diverses maneres de parlar llatí en naixeran a la llarga les llengües romàniques.

I això aviat tindria conseqüències: l'any 813 una sèrie de bisbes, reunits en Concili a la ciutat de Tours, van decidir que als territoris sota el domini de Carlemany, les homilies es fessin en "rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur", és a dir, que s'havien de fer en la llengua rústica romana i en la germànica populars a fi que es pogués entendre més fàcilment què s'hi deia. Això és un senyal inequívoc que la gent ja no comprenia bé la predicació en la llengua clàssica. Però el llatí eclesiàstic, molt afí al clàssic, va continuar com a llengua litúrgica durant molt de temps.

Poc després, el 842, dos dels nets de Carlemany, Carles el Calb i Lluís el Germànic, estableixen una aliança militar - i, davant llurs fidels, pronuncien sengles juraments - els anoments Juraments d'Estrasburg - en 'romà vulgar' el primer i en germànic el segon, a fi que tothom els entengués.

El llatí clàssic va continuar essent una llengua de cultura, però en competició amb les noves llengües romàniques o germàniques. Un bon exemple d'això és la figura de Ramon Llull, que al segle XIII va escriure en llatí com tothom, però també en català i en àrab.

Durant el Renaixement la mirada dels humanistes es gira cap vers les obres de l'antiguitat clàssica, i l'ús del llatí, més enllà del llatí eclesiàstic i dels Pares de l'Església, cobra una nova força. és notable l'obra d'Erasme de Rotterdam, creador del moviment humanista, i autor de nombroses obres filosòfiques i teològiques. Erasme mirà de posar remei a la diversitat de pronúncies del grec i del llatí clàssic a través de fonts diverses, i estableix la forma recomanable de pronunciació de les llengües grega i llatina, ja molt divergents.

Aquest esforç d'Erasme va tenir un èxit limitat; els països de tradició catòlica van continuar practicant llurs pronunciacions divergents, incrementades encara en el cas de França per la incorporació de la r anomenada grasseyé, que considerem típica d'aquesta llengua, però que en realitat es remunta només a la fi de l'Antic Règim. Qui no recordi les pronunciacions de la missa llatina en català i en castellà, pot escoltar, per exemple, peces de cant gregorià cantades per les abadies de Solesmes, de Montserrat i de Silos. Notem, en canvi, que la paraula alemanya 'Kaiser' (='emperador') gairebé coincideix amb la pronunciació erasmiana de 'Caesar'.

Contra el predomini del llatí en el camp de l'Església, que ja no entenia ningú, es va revoltar Martí Luther, que va traduir la Bíblia sencera, obra que es considera la base de la llengua alemanya moderna.

Però l'ús d'aquella mena de 'llatí fossilitzat' basat en el clàssic com a llengua franca entre científics i filòsofs tenia notables avantatges, i van continuar fent- lo servir. Pocs s'apartaven d'aquesta norma. Un va ser Galileu, que va escriure en italià a la seva obra 'Dialogo Sopra i Due Massimi Sistemi del Mondo' (1633). També Copèrnic, Leibnitz i Newton continuen amb l'ús del llatí com lingua franca entre científics. El 1687 Isaac Newton va publicar una obra fonamental en la història de la ciència, Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, títol que avui podríem traduir més o menys com "Fonaments matemàtics de la física".

Van haver de passar gairebé 300 anys més fins que l'Església Catòlica reservés al llatí un paper secundari en la litúrgia, tot i mantenir-lo com a llengua oficial de l'Església Catòlica. Aquest determini el prenen, novament, per tal que tothom pugui entendre el que s'hi diu i que la gent no s'hagués de refiar només de les adaptacions i interpretacions del clergat. Avui el llatí continua essent la llengua oficial de l'Església Catòlica; en aquesta llengua els papes redacten les seves encícliques i altres documents doctrinals.

Però més enllà de l'Església Catòlica també hi ha qui manté viu el conreu del llatí, des de les traduccions d'un còmic com Tintin fins a l'edició del diari digital Ephemeris.