Llengües romàniques

 

Els verbs en les llengües romàniques

El verb llatí era molt complex, molt més que el del català. La raó bàsica és que moltes de les idees que nosaltres expressem amb dues o més paraules, en llatí s'expressaven amb una de sola: on diem 'sóc advertit', en llatí deien 'moneor'; on nosaltres diem 'els qui han de morir', en llatí deien 'morituri'. I per tant hi havia moltes més formes.

Per explicar el resultat final, hem d'afegir dues consideracions més: que en llatí no hi havia un sol model de conjugació, sinó quatre - i encara amb variants -, cada un dels quals va evolucionar a la seva manera. I que el resultat final no va ser una sola llengua sinó les moltes llengües romàniques.

Aquí doncs només em proposo esbossar amb unes quantes pinzellades els fenòmens més rellevants.


Pocs canvis formals i pocs canvis semàntics

Si ens diuen que 'amabamus' equivalia al castellà 'amábamos', qualsevol persona que conegui el castellà ho trobarà evident. Si ens diuen que el català '[jo] cantava' deriva de 'cantabam', també podem acceptar sense gaire reserves la supressió de la 'm' i el pas de 'b' a 'v'.

Podem ampliar aquest raonament al present d'indicatiu. La forma llatina 'cantat' dóna lloc al port. 'canta', a l'esp. 'canta', al cat. 'canta', a l'occità 'cante', al fra. 'chante', a l'italià 'canta' i al romanès 'cântă'.


Grans canvis formals amb poc canvis semàntics

Naturalment no tot és tan senzill i directe. Observem l'imperfet d'indicatiu del francès: 'je donnais', 'tu donnais', 'il donnait', 'nous donnions, 'vous donniez', 'ils donnaient' (='donava', 'donaves'...) . L'imperfet d'indicatiu continua equivalent a l'imperfet d'indicatiu, però ja no hi trobem la síl&mtdot;laba 'ba': l'evolució l'ha suprimida.

De totes les llengües romàniques, el francès és la que més ha deformat les formes originals: 'videre' (='veure') ha donat 'je vois', 'tu vois', 'il voit', 'nous voyons', 'vous voyez', 'ils voient'. I recordem-ho, fonèticament encara és més distant (amb una transcripció d'emergència i llegint-ho amb la 'v' de Valls, seria 'vuà', 'vuà', 'vuà', 'vuaion', 'vuaié', 'vuà').

Notem que hi ha quatre formes fonèticament iguals, amb el risc de confusió que això comporta. El francès és doncs l'única llengua romànica que ha fet obligatòria l'aparició del pronom personal quan no hi hagi un nom fent de subjecte. Fins i tot quan no ha ha subjecte lògic possible: 'plou' es diu 'il pleut'.


Desaparició definitiva de la passiva

El llatí tenia dos jocs de terminacions, l'activa, '-o'/'-m', '-s', '-t', '-mus', '-tis', '-nt', i la passiva, '-r', '-ris', '-tur', '-mur', '-mini', '-ntur'. Amb l'ús d'aquest recurs tenim que 'amat' significava 'estima'; 'amatur', 'és estimat'; 'amabamini', 'éreu estimats/-des', etc.

Aquesta veu passiva sintètica va desaparèixer totalment en totes les llengües romàniques. La passiva va passar a formar-se amb el verb 'ésser' (o l'equivalent de cada llengua) seguit del participi: cat. 'seràs expulsat', fra. 'vous êtes accusé' (='ets acusat'), ita. 'sarai criticato' (='seràs criticat')

Aquestes formes compostes s'afegeixen a les que ja hi havia en llatí: 'amatus sum' (='he estat estimat'). I per tant en català i en les altres llengües romàniques trobem formes doblement compostes: 'tu has estat vist'.


Desaparició i reaparició del futur

També va desaparèixer el futur, que en general fou substituït per formes compostes amb sentit inicial d'obligació (cat. ant. 'cantar he'; compareu l'anglès 'we shall overcome').

Posteriorment el conjunt es va soldar en una nova forma simple: cat. 'cantaré'. En totes les llengües romàniques es percep clarament aquest origen compost, i la segona peça es correspon fonèticament amb el present del verb 'haver': ita.: 'tornero', fra. 'je dirai', esp. 'comeremos'...

La velocitat amb què es van soldar els dos elements varia d'una llengua a l'altra; en portuguès, per exemple, encara s'hi poden intercalar pronoms febles ('amar-me-á' = 'm'estimarà').


Evolució de les formes del 'perfectum' llatí

El llatí posseïa dues famílies de formes; l''infectum', expressiu dels fets en el seu transcurs i un altre, el 'perfectum', que es referia als 'fets acabats'. Fets acabats no vol dir necessàriament fets passats: 'hauré mort' indica un fet acabat però no és un passat, sinó un futur.

Aquests formes poden ésser sintetitzades en la llista següent: 'amavi' (='he estimat'), 'amaveram' (='havia estimat'), 'amavero' ('=hauré estimat'), 'amaverim' (='hagi estimat') i 'amavissem' (='hagués estimat').

En el pas del llatí a les llengües romàniques les formes del 'perfectum' es modifiquen profundament quant a significat o són substituïdes per noves construccions:


Desaparició de moltes formes no personals

En el pas del llatí a les llengües romàniques, desapareix la multiplicitat d'infinitius, gerundis, gerundius, participis i supins, expressius de multitud de matisos, i queden reduïts generalment a només tres formes: infinitiu ('estimar'), gerundi ('estimant') i participi ('estimat'). I a tot estirar, podem afegir-hi la conversió d'alguna forma en substantiu: 'amant'.