Llengües romàniques

 

L'herència dels demostratius llatins

Els demostratius llatins han estat especialment prolífics. Han donat lloc als nostres demostratius, a l'article determinat, a alguns pronoms personals forts i a alguns pronoms personal febles.


Els demostratius en llatí

En llatí hi havia sis demostratius diferents, cada un dels quals tenia variacions de gènere, nombre i cas (aquí, però, només n'indico el nominatiu masculí singular). Aquests demostratius es repartien en dos grups de tres: els díctics, que es feien servir acompanyant la paraula amb el gest, assenyalant físicament, amb el dit per exemple, i els anafòrics, que enllaçaven amb alguna persona o cosa no present però al·ludida anteriorment (vg. 'aquest noi que tens al costat' / 'aquell noi de què parlàvem ahir').

El díctics eren 'hic' (='proper a qui parla'), 'iste' (='proper a aquí escolta') i 'ille'(='allunyat'). Els anafòrics eren 'is' (='aquest de qui parlem'), 'idem' (='el mateix que ja hem dit') i 'ipse' (='ell en persona').


El demostratius romànics

Amb l'evolució, va desaparèixer la distinció entre díctics i anafòrics (en català 'aquest noi' tant es pot fer servir assenyalant-lo amb el dit com recordant que ja n'hem parlat abans).

I alhora es va reduir el nombre dels demostratius que van sobreviure, només tres: 'iste' (català 'aquest'), 'ille' (català 'aquell') i en menys casos 'ipse' (català 'aqueix').

Quan hi ha elements que desapareixen, normalment apareixen afegitons que ajuden a la necessitat de precisió; a més dels que es perceben en els exemples suara esmentats, també d'altres com el de l'italià 'codesto'.

El resultat final d'aquesta reelaboració difereix molt d'una llengua a l'altra. Algunes llengües mantenen els tres termes: esp.: 'este', 'ese', 'aquel'; port. 'este', 'esse', 'aquele'; it. 'questo', 'quello' i 'codesto', aquest darrer però només com anafòric. En català, Fabra proposava distingir 'aquest' i 'aqueix' en l'estil epistolar, però avui 'aqueix' es considera simplement una variant d''aquest': els parlants que fan servir 'aqueix' no fan servir 'aquest', i al revés. També manté només dos termes el romanès. El francès ha anat encara més enllà, de manera que els graus de proximitat s'indiquen amb adverbis sufixats ('ce livre-ci' / 'ce livre-là' = 'aquest / aquell llibre').

Totes aquestes formes solen tenir els corresponents femenins, masculins plurals i femenins plurals, que no he explicitat per no sobrecarregar el text: 'este, 'esta', 'estos' i 'estas'. Algunes llengües hi afegeixen a més un neutre: esp. 'esto', fra. 'ça'.


Formació de l'article determinat

El llatí no tenia equivalent al nostre article determinat. Però ja en la llatinitat tardana 'ille' es fa servir en frases en què s'escau més de traduir-lo per un article que no pas per un demostratiu: 'illa epistola quam dixeram' (='la carta que deia').

Les diverses formes d''ille' es troben doncs a l'origen de l'article 'el', de les formes 'lo' del català (simple variant d''el') i en castellà (forma neutra), del 'le' francès, de la forma 'il' de l'italià, i, un cop més, dels corresponents femenins i plurals.

En romanès el fenomen és més complex: l'article es postposa al nom i alhora rep la marca de cas: 'lupul' / 'lupii' ('el llop' / 'els llops'), són nominatius-acusatius, i hi corresponen els genitius/datius 'lupului' i 'lupilor'. I anàlogament a 'capra' / 'caprele' ('la cabra' / 'les cabres') corresponen 'caprei' i 'caprelor'.

I d''ipse' deriva en català l'article anomenat salat ('es').


Pronoms personals forts

En llatí no hi havia pronoms personals de tercera persona; si calia, es feien servir els demostratius. L'evolució va reforçar el caràcter pronominal del demostratiu 'ille'; d'aquest pronom van derivar les formes 'ell' del català, 'él', del castellà`, 'il' del francès, 'lui' de l'italià i 'el' del romanès (i, com sempre, totes les variants de gènere i nombre).

Aquests nous pronoms s'afegeixen als derivats dels pronoms llatins de primera i segona persona ('ego'/'me', 'tu', 'nos' i 'vos') que donen formes com ara cat. 'jo'; esp. 'nosotros';, fra. 'je', 'moi', 'vous', it. 'io'; romanès 'eu', 'noi'; port. 'eu', formant en conjunt un paradigma totalment diferent que el del llatí.


Pronoms personals febles

Un fenomen comú a les llengües romàniques - desconegut en moltes altres, per exemple, en les germàniques - és l'existència del que la tradició gramatical catalana anomena pronoms febles, tècnicament anomenats pronoms clítics. Aquesta mena de pronoms es situen forçosament davant o immediatament darrere el verb. Els pronoms febles deriven dels acusatius i datius dels pronoms llatins, i, en el cas del de tercera persona, del demostratiu 'ille'. En són exemples el català 'me' (amb les formes 'em', 'm', 'm' que tant de cap ens fan anar)..., el francès: 'me', 'le'...; l'espanyol 'me', 'se', 'lo'..., l'italià 'gli, 'loro', etc.).

En català hi ha, a més, el neutre 'ho', el locatiu 'hi' i el partitiu-locatiu 'ne. Alguns d'aquests apareixen també en francès 'y', 'en'. Derivat d''ipse' tenim el reflexiu 'se', comú al català i a altres llengües.