Llengües romàniques

 

El català, llengua romànica

Tots sabem que el català deriva del llatí. Això significa que, amb molta diferència, la major part de les paraules que fem servir ja existia, d'una o altra manera, en llatí. Per a saber d'on deriva una paraula determinada, res millor que consultar un diccionari etimològic. L'Enciclopèdia Catalana en va publicar un, a càrrec de Jordi Bruguera, que ara es pot consultar per Internet, a www.diccionari.cat. Per a cada article, les línies introductòries contenen l'etimologia, i la resta el significat del mot.

A més hi ha - però ja són paraules majors - el magne 'Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana', de Joan Coromines, en nou volums (1980-1991).

I una bona síntesi per a iniciar-se en el tema, és la 'Síntesi d'Història de la Llengua Catalana', de Carles Duarte i àngels Massip (Barcelona, 1981).

Il·lustrem-ho amb un parell d'exemples, un text literari i un altre de científic, i passem-los pel sedàs de Bruguera:

Vinyes verdes vora el mar.
Ara que el vent no remuga,
Us feu més verdes i encar
Teniu la fulla poruga,
Vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
Sou més fines que la userda,
Verd vora el blau mariner,
Vinyes amb la fruita verda
Vinyes verdes del coster.

Vers la fí del carbonífer, l'homogeneïtat de la flora tendeix a desaparèixer i semblen establir-se dues grans províncies botàniques.
L'una contenia l'Euràsia i l'Amèrica del Nord reunides, on continuava la flora carbonífera càlida de què hem parlat, que cobria les terres emergides de Catalunya.

Immediatament ens adonem de l'omnipresència de termes d'origen llatí, de formes i significats iguals o almenys afins als de la paraula original: 'cobrir', 'contenir', 'continuar', 'de', 'desaparèixer', 'dues', 'emergir', 'fruita', 'fulla', 'gran', 'mar', 'més', 'on', 'província', 'què', 'semblar', 'tendir', 'terra', 'vent', 'verd', 'vinya'.

Però fora dels casos més simples, ens trobem amb una casuística inacabable:

No falten termes d'altres origens:

Més enllà dels breus textos comentats, tenim termes procedents de moltes altres llengües: àrab ('arròs'), francès ('xemeneia':, italià ('novel·la'), espanyol ('boda'), llengües ameríndies ('tomàquet'), anglès ('futbol'), caló ('xaval')...

Us animeu a triar un tros i fer la prova?

Una cosa és dir d'on vé tal o tal paraula, i una altra descriure les regulariats que trobem en l'evolució dels termes fins adoptar llur forma actual. Ens n'ocuparem un altre dia, i tindrem ocasió de parlar de la 'Gramàtica Histórica del Catalán' del professor Badia i Margarit. I, és clar, també haurem de dir alguna cosa sobre el llatí.

Els fragments extractats procedeixen de Joan Triadú, Nova Antologia de la Poesia Catalana, Barcelona, 1965 [Josep Maria de Sagarra, Cançons de Rem i de Vela] i de Marcel Chevalier, Geologia de Catalunya, Barcelona 1939.

 :