Oracions de verb predicatiu

Índex

 

Ordre bàsic de les oracions de verb predicatiu

L'ordre bàsic de les oracions de verb predicatiu transitiu és

Subjecte - Verb - Objecte directe - Partícula final

Si el verb és intransitiu no hi ha objecte directe; l'ordre és aleshores

Subjecte - Verb - Partícula final

 

Subjecte

Hi ha verbs que, per raons semàntiques, no tenen subjecte:

xiàyǔ Plou
jīntiān lěng Avui fa fred

Sovint s'omet el subjecte:

xià kè le Hom ha sortit de classe

En absència de subjecte, i com que el verb és invariable, no hi ha manera de deduir-ne ni tan sols la persona gramatical, que cal deduir del context:

chībǎo le M'he afartat / Ens hem afartat /...

Això es presta a jocs lingüístics. En absència del mestre, un alumne que s'ha posat al pas de la porta a vigilar diu lái le; el companys entenen que ve, i es posen bé i callen. Aleshores el vigilant, mostrant que havia fet una broma, diu: wǒ lái le, és a dir, jo, vinc.

Alleton 1979, 19-21
Bourgeois 1976, 5.2, 11.4

 

Objecte directe

La posició normal de l'objecte directe és immediatament darrere el verb (o immediatament darrere el sufix d'aspecte si n'hi ha);

wǒ mǎile shū He comprat un llibre

En les oracions de verb transitiu, l'objecte directe és obligatori, fins al punt que si volem prescindir-ne n'hi hem d'afegir un de significat buit. Així, per exemple, el verb chī (menjar) fa servir fàn (arròs cuit). Així la frase

wǒ chī fàn Menjo arròs / Menjo

s'intepretarà de la primera manera si la pregunta era Què menges?, però es podrà interpretar de les dues maneres si la pregunta era Què fas?.

Anàlogament es diu kàn shū (literalment llegeixo un llibre) per dir, simplement, llegeixo, i mǎi dōngxi (literalment compro coses) per dir, simplement, estic comprant. Aquests objectes directes buits són altament idiomàtics i per tant poc previsibles.

Alleton 1979, 79-80

 

Doble transitivitat

Hi ha alguns verbs que tenen doble transitivitat: admeten, en la terminologia habitual, un objcte directe i un d'indirecte. Alguns d'aquests verbs són: gàosu (dir), gěi (donar), (imposar [un càstig]), jiāo (ensenyar), qiàn (deure), sòng (regalar)...

La construcció que s'hi fa servir és

Subjecte - Verb - Objecte indirecte - Objecte directe

nǐ gěi shū Li dones un llibre
wǒ qiàn liǎng qián Et dec dues monedes

Però molt sovint el camp semàntic corresponent al complement indirecte és cobert per l'associació de dos verbs, com es veurà més endavant.

Alleton 1979, 81-82

 

Tema i comentari

A la distinció entre subjecte, objecte i complements se'n sobreposa una altra: la distinció entre tema i comentari. El tema és allò de què parlem; el comentari, allò que diem del tema.

Els temes més freqüents són:

El tema ocupa sempre la primera posició en l'oració. Si el tema és el subjecte, no hi ha alteració de l'ordre bàsic. Si el tema és l'objecte dorecte o un complement circumstancial, aquests abandonen la seva posició bàsica i passen a ocupar el primer lloc.

En principi, el tema s'interpreta com determinat o genèric (en xinès no hi ha article determinant). Els elements del comentari, s'interpreten com indeterminats. Aquestes interpretacions bàsiques poden ésser modificades mitjançant determinants.

zài nàr La ploma és allà
chī cǎo Els cavalls mengen herba
shū wǒ mǎile El llibre, l'he comprat = He comprat el llibre
bù xǐhuan nèi fú huàr No m'agrada aquella pintura

En els capítols corresponents tractarem dels temes constituïts per un complement de lloc i per un complement de temps

Alleton, 19-24, 78-80
Yip, 2.A-B, 2.D