Filiació i variants

Índex

 

Filiació

El xinès pertany a la família sinotibetana de llengües, amb dues grans branques, la sinítica, que consisteix en el conjunt de les parles xineses, i la tibetanobirmana, amb un gran nombre de llengües, entra les quals destaquen el tibetà i el birmà.

En èpoques anteriors s'havien inclòs en una mateixa família llengües com el thai i el vietnamita, però avui està ben establert que les coincidències que es donen entre aquestes llengües i el xinès no es deuen a cap filiació genètica.

El thai, el vietnamita, com també el japonès i el coreà, tenen un gran cabal de vocabulari d'origen xinès, producte de segles d'irradiació cultural xinesa, però això no en fa llengües emparentades (com l'anglès que, malgrat als nombrosos manlleus d'origen llati, és una llengua germànica i no pas romànica).

DeLancey 1987, 799-810
Kratochvíl 1998, 13-14

 

Ullada històrica

Des d'un punt de vista històric, hom distingeix el xinès antic, el mitjà i el modern.

El xinès antic es va parlar des d'abans del segle XI aC fins al final de la dinastia Han (9 dC). És la llengua en què es van redactar les grans obres clàssiques de Confuci, de Menci i de Lao Tse. El fet que el sistema d'escriptura ha estat i és bàsicament logogràfic, emmascara les diferències fonètiques amb el xinès actual, que només s'han pogut determinar per vies indirectes. Avui els estudiosos estan d'acord que el sistema fonètic antic era més variat que l'actual (per exemple, hi havia grups consonàntics com ara kl- i gl-). Es pensa, a més, que no era monosil·làbic com l'actual i que tenia una certa morfologia, absent avui.

El xinès dels segles VI al X es coneix amb el nom de xinès mitjà. La fonètica evoluciona en el sentit d'empobrir-se la diversitat de fonemes i fa la seva aparició la distinció de tons.

Aquesta evolució s'ha pogut estudiar pel mètode comparatiu: discrepàncies i coincidències entre els dialectes moderns, transliteracions de noms estrangers, termes xinesos manllevats per altres llengües (japonès, coreà i vietnamita) i nombrosos llibres de rimes de ñes diverses èpoques.

Wikipedia, Old Chinese, Middle Chinese

 

Xinès clàssic i wényán

Fins al començament del segle XX es va preservar el xinès antic com a llengua literària: és el xinès clàssic, anomenat també wényán. Encara que sovint els dos termes s'usen com sinònims, el terme xinès clàssic fa referència a un dels períodes del xinès antic, el de les grans obres clàssiques. El wényán, en canvi és la continuació d'aquell com a llengua literària al llarg dels segles.

Per a la gent educada en l'escriptura del xinès modern, el wényán es caracteritza en un cert grau per l'ús d'un vocabulari específic, però sobre tot per l'extrema concisió: un text escrit en wényán faria servir aproximadament la meitat de caràcters que fan falta en xinès modern. Aquest fenomen respon al fet que els termes polisil·àbics actuals van anar sorgint per desfer les homofonies causades per la modificació de la pronúncia antiga. Però aquests compostos són, des del punt de vista gràfic, redundants; per això el wényán feia servir molt pocs termes compostos de més d'una síl·laba.

El poeta Y. R. Chao, amb la finalitat de posar en relleu el caràcter poc pràctic del wényán, que llegit en veu alta era en bona part incomprensible, va escriure, a principis del segle XX, un poema fent-hi servir exclusivament la síl·laba shi en els quatre tons.

Wikipedia, Classical Chinese

 

Lllengua xinesa o llengües xineses?

Des d'un punt de vista lingüístic, és discutible que avui es pugui parlar de llengua xinesa. Més aviat caldria referir-s'hi en plural - llengües xineses. Els anomenats dialectes del xinès són tan diferents l'un de l'altre com ho puguin ésser les llengües romàniques.

Els principals dialectes del xinès són el Mandarí, el Wu, el Xiang, el Gan, el Min, el Yue i el Hakka, cada un dels quals es divideix en nombrosos subdialectes.

El mandarí ha estat escollit pel govern com a llengua comuna, i és molt freqüent que els xinesos siguin bilingües o trilingües: saben el mandarí, el del lloc on viuen i el del seu lloc de procedència.

Aquest és el cas, per exemple, d'una gran metròpolis com Shanghai. Els xinesos establerts a Taiwan i a Singapur eren d'origen Min i conserven aquest dialecte com a llengua nadiua.

Aquest plurilingüsime és profundament diglòssic (és un cas similar al que passa amb l'àrab).

Una de les variants del Yue és el Cantonès. El Cantonès té un sistema sil·labic diferent del mandarí, amb nombroses consonants finals altres que -n i -ng, les úniques possibles en mandarí. El cantonès té, de facto, un estatus oficial a Hong Kong, on s'ha fet servir en forma escrita en procediments legals, per reflectir exactament què dèien les parts. Ha desenvolupat tot un seguit de caràcters propis per a reproduir les nombroses paraules específiques. La majoria de xinesos emigrants procedien tradicionalment de només dues províncies, Fujian i Guandong, de parla cantonesa. Avui l'emigració està més diversificada.

Alleton 1976, 5-6
Kratochvíl 1998, 15-18
Li 1987, 811-813
Wikipedia, Chinese Language

 

El mandarí i el pǔtōnghuà

Des d'un punt de vista lingüístic, el mandarí és una de les variants del xinès. En realitat es tracta d'un grup de dialectes afins, parlats a Pekín i a grans zones del nord de la Xina.

El terme mandarí és la traducció de l'expressió guānhuà (llengua dels funcionaris), ja que la capitalitat va fer que el mandarí (i més concretament el mandarí estàndard o dialecte de Pekín) esdevingués la llengua oficial.

El mandarí fou acceptat com estàndard per a tota la Xina a principis del segle XX i va rebre el nom de pǔtōnghuà (llengua comuna).

El guóyǔ (llengua nacional), oficial a Taiwan, i el huáyǔ, una de les quatre llengües oficials de Singapur, tenen lleugeres diferències lèxiques i gramaticals amb el pǔtōnghuà.

Alleton 1976, 5-6
Kratochvíl 1998, 19-21
Li 1987, 811-813
Wikipedia, Mandarin Chinese