Estructura lèxica

Índex

 

Predomini dels morfemes monosil·làbics

D'una manera molt majoritària, hi ha una correspondència exacta entre els morfemes i les síl·labes: un morfema, una síl·laba: rén (home, persona), hǎo (bo), mǎi (comprar)...

Hi ha dos tipus d'excepcions:

Els manlleus a d'altres llengües sovint donen lloc a morfemes polisil·làbics: kāfēi (cafè), tǎnkè (tanc), shāfā (sofà)... També pertanyen a aquest grup els noms propis estrangers: lūndún.

També hi ha alguns morfemes polisil·làbics tan antics que l'origen és desconegut o simplement hipotètic: húdié (papallona), pútao (raïm)...

Inversament, la terminació -r d'algunes síl·labes constitueix un morfema a part: huàr (pintura), māor (gatet)...

També són polimorfèmiques algunes contraccions monosil·làbiques de termes bisil·labics: tām en lloc de tāmen (ells), la en lloc de les dues partícules finals seguides le a.

Kratotchvíl 1968: pàgs. 55-73

 

Predomini de les paraules polimorfèmiques

El nombre de síl·labes possibles és altament limitat: poc més de 400, que, combinades amb els 4 tons, dóna un total que no arriba a 1700. No és estrany doncs que hi hagi moltíssims casos d'homofonia. Una mateixa síl·laba correspon doncs a molts morfemes diferents.

Així, el diccionari recull, per a la síl·laba ma, 3 significats en el primer to, 3 en el segon, 6 en el tercer, 3 en el quart i 4 com síl·laba àtona. És notori el cas de la síl·laba , amb 50 significats diferents.

Sovint es diu que el xinès és una llengua de paraules monosil·làbiques. Fàcilment es comprèn que no pot ésser així, ja que això la reduiria a un lèxic probríssim, o a un conjunt inintel·ligible d'homofonies, i aquest no és el cas. En el vocabulari de base establert oficialment, d'uns 3200 mots, la gran majoria són de dues síl·labes - i per tant compostos de dos morfemes -; n'hi ha només de l'ordre d'un 20% de monosil·làbics, i un 8% aproximadament són de tres sïl·labes o més.

Instantspeakchinese: ma, li.
André 1965: passim.

 

Estructura de les paraules polimorfèmiques

Les paraules polimorfèmiques segueixen diversos models, que sovint corresponen a una construcció sintàctica lexicalitzada:

A més dels prefixos i sufixos, hi ha alguns morfemes lèxics que només es fan servir en compostos (com en català hidro).

Bourgeois 1976, 6.3, 6.7, 9.4, 11.9, 12.5, 13.2
Li 1987, 818-824
Kratochvíl 1968, 68-82